11 de jul. 2017

QUI PODIA SER QUI AL CASAMENT QUE VA TENIR A ANTONI GAUDÍ COM UN DELS GRANS CONVIDATS?


Fotograma  de la filmació de 1925 propietat de Frederic Fargas Texidó

Des del moment que vaig veure la "suposada" primera imatge de Gaudí en moviment en un reportatge de TV3, vaig tornar als meus, ja obsessius, dubtes existencials, culpables de gran part dels articles que omplen aquest blog.

Veient aquesta imatge del "suposat" Gaudí, un home rialler, alegre, burleta amb la càmara i bastant més "grosset" del que coneixiem, i comparant-la amb aquestes altres dues fotografies, on veiem al "confirmat" Gaudí, de figura molt més prim i posat "pausat", em pregunto si hi ha alguna manera de confirmar alguna de les dues posicions.


Darrera fotografía coneguda de Gaudí, poc abans de la seva mort, on es veu a l'arquitecte durant la processò de Corpus a Barcelona.
Retrat de l'arquitecte Antoni Gaudí

Uns dubtes que s'incrementen després dels darrers precedents: el “suposat” Gaudí entrant a l’edifici de la Universitat, que varesultar ser l'enginyer Josep Mestres.

Afegeix la llegenda

Afegeix la llegenda


El suposat retrat d’un jove Gaudí per a l’orla d’arquitectura, que era una posta de presentació en la que es representa el retrat en dibuix d’un jove que pot ser qui sap qui.


Afegeix la llegenda

I l’atribució a Gaudí  per “intermediació divina” al Sr. Tarragona,de la capella del Sagrat Cor de l’església de Sant Joan Baptista de Gràcia, quan és una obra documentada de Francesc Berenguer.


Afegeix la llegenda

Unes errades que, en alguns casos, no han rectificat tot i que s'ha demostrat que no eren correctes.
Doncs res, ara teníem “suposadament” a Gaudí en moviment, filmació guardada anys dins d’una nevera i que ha sigut l’ham comercial per a un documental de TV3… Però l’emoció ha durat poc (per mi massa), fins que els grans gaudinistes han donat les seves versions en les quals es posa en dubte que aquell home sigui Gaudí!! Però avant de noms reconeguts en la matèria gaudiniana jo ja no puc afegir res més al que diuen elles… bé, però puc fer, també, les meves suposició.

El que se sap és que aquella filmació la van fer a mitjans de maig de 1925, un any abans de la mort d’Antoni Gaudí, un 10 de juny de 1926, a causa de les ferides que li va provocar un tramvia que el va atropellar, a Montserrat, a la sortida d’un casament. Podria ser que aquell fos un casament normal, amb pocs convidats, la família i quatre amics…. però…. i quan la família és molt extensa…. els convidats es multipliquen i les opcions de trobar el nom del senyor de la barba també.

Pq dic això de la gran família… doncs comencem:


Fotografia de Joan Munné Seraní, del fons ABC
Joan Munne Seraní (1861-1938), fuster que va col.laborar amb Antoni Gaudí en diversos projectes, com la colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló i la Sagrada Família, a la casa Batlló, a la casa Botines de Lleó,  etc,  estava casat amb Concepció Mercé Estany, la qual va morir l’any 1929 al seu xalet de El Papiol, Villa Conchita. La parella va tenir cinc fills: l’Antònia (+1949), casada amb Joan Mesa Bordes;  la Josefina, casada amb el doctor Federico Gil Acebedo;  l’Isidre (+1971), la Concepció i en Joan.




Joan Bassegoda, i darrera d'ell altres gaudinistes, parlen de la col.laboració amb Gaudí d'un fill de Joan Munné a la construcció del Park Güell, i es refereixen a Agustí Munné, nom que no he trobat en cap de les esqueles que he revisat, com per exemple les de la mare, Concepció Mercé, en les quals no hi consta cap fill que es digui Agustí.
Afegeix la llegenda

Ni a l'esquela de l'única  germana  de Joan Munné Seraní, Madrona, morta a la Ronda Sant Antoni 43 de Barcelona.

Així doncs, i avançant-me a dades que aniré donant en aquest text, si Bassegoda diu que aquest "Agustí Munné" també va treballar fent "de manobra" amb Llorenç Matamala Piñol en l'elaboració dels capitells del Park Güell, per lligams familiars entre tots, possiblement es tracti del fill petit dels Munné, el qual compartia nom amb el pare. A continuación hi trobareu el fil d'unió...

El casament d’aquella primavera de 1925 al qual hi va assistir Gaudí va ser doble… doble. Els germans Isidre i Concepció Munné Mercé es van casar amb els germans Dolors i Rafael Texidó i Basulí.


Afegeix la llegenda

Els Texidó Basulí també provenien d’una àmplia família. Els tres germans, en Rafael, la Dolors i l’Andreu (+1972), eren fills d’Anastasi Texido Serra (+1928) , i de Rosa Basulí i Esteve, morta anys abans que el seu marit, el qual es va casar en segones núpcies amb Francisca Mirandas Deulofeu.

En Rafael, mort molt jove als 32 anys l'any 1933, 9 anys després del casament a Montserrat amb Conxita Munné, tenia dos fills a la seva mort, i n'esperava un altre que va néixer mesos després: la Conxita, la qual anys més tard es casaria amb l'arquitecte Josep Maria Fargas i Falp, i esdevindrien pares de Frederic Fargas Texidó, actual propietari de la filmació.


Però els Texidó Basulí també eren néts de Gaietà Texidó Roig (1849-1933) un home que va tenir una intensa vida, com a mínim matrimonialment parlant, ja que es va casar i va enviudar en tres ocasions: amb Dolors Serra Bohigas, amb Emilia Almasque Rovira i  amb Carme Ortega Farias. Segur que als seus 76 anys, i amb els 8 anys que encara li quedaven de propina, aquella primavera de 1925 no es va perdre el casament dels seus néts a Montserrat, i fins i tot hi ha qui diu que ell va ser l'autor d'aquesta filmació


El tercer fill, l’Andreu Texidó, no es va casar amb cap Munné, però va seguir enredant la troca, com a mínim pel que fa a la repetició de cognoms, casant-se amb Emilia Texidó Mata, amb la qual va tenir tres fills: l’Andreu, casat amb Carmen Bruguera; la Rosa, casada amb Joan Bruguera i Goset, hereu de l'editorial Bruguera, i en Jacint amb Glòria Solsona.

El senyor Gaietà va tenir cinc fills, l’Anastasi, en Ramon, l’Avel.lí, l’Alfons i l’Emilia, noms més o menys corrents en aquella època.  Però el senyor Gaietà també tenia un germà, en Víctor Texidó Roig, casat amb Magdalena Sans Cabré, i pare de: Paltó, Plutarc, Sócrates, Hug i Homer… i no és cap broma. Noms originals i que segur que tenen un pq.


Homer i Plató Texidó Sans van ser els dos encarregats de posar en funcionament l’emissora de Ràdio Barcelona l’any 1924. I Homer també va ser l’encarregat de passar una temporada als EEUU durant els darrers anys de la dècada dels 20, on va ser un dels tècnics que van participar en la primera emissió de televisió. A la seva tornada a Barcelona, Francesc Macià li va encarregar la direcció del RAC (Ràdio Associació de Catalunya) i crear una emissora de televisió, projecte que es va veure truncat amb l’esclat de la Guerra Civil Española.



Retrat de l'escultor Llorenç Matamala

I tota aquesta família, possiblement també van assistir al casament dels seus cosins a Montserrat on segurament també hi va assistir part de la família de dos altres escultors i col.laboradors de Gaudí, els Matamala i Flotats, que també formaven part de la família dels nuvis, ja que el petit dels germans Munné, en Joan, es va casar amb Teresa Matamala Flotats (+1977), filla de l’escultor, amic i col.laborador de Gaudí, Llorenç Matamala i Piñol (1856-1927) i de Caterina Flotats Llucià;  néta de l’escultor, amic i col.laborador de Gaudí, Joan Flotats i Llucià (1847-1917); neboda de l’escultor Carles Flotats Galtés (1880-1949); i germana de l’escultor, amic i col.laborador de Gaudí, Joan Matamala Flotats (1893-1977), el qual també va ser l’autor del retrat escultòric de l’arquitecte, i persona encarregada de realitzar la màscara mortuòria d’aquest, quan va morir l’any 1926.




Màscara mortuòria de Gaudí que li va fer el mateix Joan Matamala Flotats



Així doncs, us deixo feina de cara a l’estiu. Potser els descendents dels Munné Texidó - Texidó Munne no només tenen la filmació del casament, i que en algun vell àlbum poden trobar les fotos d’aquell gran dia a Montserrat… i amb elles es pot anar descartant convidants, posant nom i cognom als retrats, fins trobar qui pot ser, en cas de no ser Gaudí, aquell home gran, de barba blanca i caminar decidit que té coses que poden recordar a l'arquitecte i coses que ens l’allunyen…..



Bust de Gaudí realitzat per Joan Matamala

4 de jul. 2017

EL PERIODISTA PERE COLL I RATAFLUTIS, UN PERSONATGE DE QUEVEDO AL PARÍS DELS MODERNISTES.

Estiu de molts contrastos. Foto by Beli Artigas

(Aquest article el vaig començar a escriure a mitjans de juny, i us prometo que la meva idea era fer un text curt i ras, però no he pogut. En principi es tractava de saber alguna cosa més sobre un nom que m'encuriosia, però com ja va sent habitual, ha acabat convertint-se amb la necessitat de saber més sobre un personatge destacat i amb una interessant història de la que en coneixem pocs detalls. Així doncs, us deixo un article una miqueta llarg, però teniu tot l'estiu per davant, per poder-lo anar llegint poc a poc, ja que avui tanco el blog per vacances. Ens tornem a veure a setembre i gràcies per la paciència que heu tingut amb els "blisters" d'aquest any. Bon estiu!!!)

Aquests dies de tanta calor es fa molt difícil concentrar-se, i sortir a “passejar” pels carrers de Barcelona és un acte de valentia que jo sóc incapaç de realitzar. El cervell, que diuen que està format en un  70% per aigua, se m’està evaporant a marxes forçades, i les idees ja no suren.... però el meu cervell segueix sent hiperactiu i no hi ha manera que s’aturi per molt que el meu cos faci tot el possible per demostrar-li que no el pot seguir. Així doncs que “ni tu ni jo”: remenem hemeroteques digitals davant d’un ventilador que funciona a tot hora des de fa uns quants dies.

I va ser durant aquestes “incursions hemerotèquiques” quan em vaig topar amb un article firmat per Pere Coll, identitat que m’era especialment familiar, ja que és el nom i cognom del meu besavi, el meu avi i el meu cosí.  I com ja us podeu imaginar  no vaig poder contenir-me.... qui era aquest Pere Coll?

Doncs per Pere Coll n’hi ha diversos, això ho he pogut comprovar aquests darrers dies.... el Pere Coll Berguerdà, el Pere Coll Hill, el Pere Coll Coll.... i el Pere Coll Rataflutis. I us puc assegurar que de parents del Berguedà n’hi ha molts, dels Hill a cabassos, del Coll (bis) també en surten de sota les pedres... però no he estat capaç de trobar ningú més que es digui RATAFLUTIS. Fins al punt que vaig arribar a pensar que aquest segon cognom era una broma entre amics... però no, es deia així, Pere Coll Rataflutis. 

Segur que des d’aquí m’ajudareu a trobar altres Rataflutis pel món, i que em donareu més dades sobre aquest personatge.


Caricatura de Pere Coll i Rataflutis a La Esquella de la Torratxa del 19 de juliol de 1901

Pere Coll Rataflutis, nascut a Barcelona l’any 1849, va ser un periodista, corresponsal de diversos diaris i setmanaris espanyols a París, ciutat en la qual hi va viure des de mitjans del mes d’abril de 1889,  i on va morir just 17 anys més tard de la seva arribada, el dia 9 d’abril de 1906, als 57 anys, d’àntrax nasal, una dada que ara sembla banal, però que té molt a veure amb una característica física del nostre protagonista que "marcarà" aquest article.

Fill de Joan Coll i Sagristà, mort al seu domicili del carrer de Banys Nous 15 de Barcelona el dia 24 de febrero de 1894. Durant el mes de juny de 1837, Joan Coll va ser un dels alumnes de l'escola gratuïta quees va examinar de matemàtiques a Llotja, sota la càtedra d'Onofre Novellas, juntament amb altres alumnes com Francesc de Paula Sagristà i Coll, Antoni Rave i Bergnes, Joan Ravella i Ràfols, i Antoni Rovira i Trias, el qual esdevindria un arquitecte destacat de la Barcelona del la segona meitat del XIX.

L'any 1844, i juntament amb Juan Antonio Stagno, Buenaventura Torrens i Fuster, Joan Coll va crear una societat anomenada "Stagno, Torrens Y Compañía", dedicada a la gestió de "comissions".                                           

Pere Coll i Rataflutis, va nèixer en una família acaudalada i amb bona posición social i económica, convertint-se en un jove destacat de la societat barcelonina. Un exemple és la seva participació l'any 1878 en la fundació d'un nou grup de les societats de balls de Barcelona, que van posar el nom de "Los gladiadores de San Cristóbal". A La Imprenta, 3 de juliol 1878 es publicava la notícia de "Compone la nueva sociedad lo que puede llamarse la crema de la juventud barcelonesa, que ha puesto empeño en inaugurar su campaña con un lucidísimo baile...". La junta directiva estaba formada per Cristóbal Ventura com a president; Eduardo Blath com a vicepresident; J. Rosich tresorer; Eudoro Pla, contador; Joan Font i Guitart síndic; Santiago Ferrer, secretari; i Pedro Coll i Rataflutis vicesecretari.

Anys més tard, va mostrar clarament la seva tendencia política assistint  al multitudinari banquet que es va tenir lloc a Barcelona durant el mes d'octubre de 1888 en honor al Sr. Cánovas del Castillo. (La Dinastía, 14/10/1888). Coll formava part del Círculo Liberal Conservador de Barcelona presidit l’any 1888 per Manel Duran i Bas.  

Així com va formar part de la comissió d’organització del ball de disfresses del Cercle Artístic que va tenir lloc el 4 de març de 1889 al Teatre Líric de Barcelona, una gran festa que ja vaig explicar llargament en aquest article “Cara a cara entre Ramon Casas i Lluís Graner o l’enigma dels panells del teatre líric”.  En aquesta comissió hi havia els pintors Josep Masriera i Cusachs, i “jóvenes muy bien relacionados” com Juan Girona, Vilanoca, Enrique Collaso, Fernando Fabra, Joaquim Girona Clavé, Diego de Moxó, Emilio Arnús, Luis Vidal Quadras, Josep Sert i…. Pedro Coll y Rataflutis. (La Dinastia, 10 de febrer de 1889).

En aquesta festa, a la que Rusiñol va anar disfressat de cavaller romàntic de 1836, Pere Coll, que Rafael Moragas descriu com a “entremaliat periodista” al seu article “El Ball del Líric l’any 1889”, al Mirador del 20 de febrer de 1936, va anar vestit de “mestre d’escola”.

Pocs dies després de la gran festa de carnaval, el 15 d’abril de 1889, Pere Coll Rataflutis va pendre una de les grans decisions de la seva vida, traslladar-se a París com a corresponsal del Diario Mercantil. Ja a la capital francesa, instal.lat al seu habitatge la Rue de Berne 21, mateix carrer que l’any 1878 ja havia pintat Manet, Coll es va convertir en corresponsal de diversos diaris espanyols. 


Rue de Berne, pintat per Manet, 1877


Però abans de convertir-se en un parisenc més, Coll Rataflutis va iniciar-se en el periodisme a Barcelona, on es movia entre els cercles més bohemis de la ciutat, on es relacionava amb els artistes, intel.lectuals i destacades personalitats pilítiques del moment. 

Com a col.labarador a La Publicidad, La Vanguardia, La Dinastía, etc.. i per les seves tendències polítiques favorables a la monarquia, va escriure articles i cròniques variades.

Però sembla ser que alguns dels seus articles no van sentar gaire bé al editor de la revista satírica de Barcelona El Busilis. Periodico político que sabe donde está, dirigida per Daniel Ortiz, el qual també n’era el principal redactor. 

Daniel Ortiz Sánchez, el pseudònim del qual era Doys, havia nascut a Santander l’any 1845 i  va morir el 20 d’abril de 1903, als 58 anys. La Vanguardia del dia 21 d’abril de 1903 li dediquen un obituari en el qual es destaca la seva feina com a periodista, especialment el seu vessant més satíric i còmic, i on queda clar els seus fortíssims ideals republicans, causa de moltes de les desavinences i enemistats que va patir al llarg de la seva vida. 

Ortiz va ser redactor de La Gazeta de CatalunyaLa MontañaLa Publicidad, fins que a principis de la dècada dels 80 del segle XIX va començar a dirigir El Fusilis, que passaria a ser El Busilis, per publicar el dia 1 d’octubre de 1886 El Charlatán. L’any 1892 col.labora al setmanari satíric La Guasa.

La seva ironia, les seves crítiques i la seva clara veu contra els polítics i periodistes monàrquics, van suposar, com ja hem dit, diversos enemics, alguns dels quals van anar tan lluny com agressions físiques contra Ortiz. La primera a la Rambla de Canaletas durant el mes de juliol de 1884. Un atac que va ser notícia a La Vanguardia i a La Publicidad. 

“El redactor jefe de El Busilis, don Daniel Ortiz, fue objeto anoche de una atropello brutal. Pasaba por la Rambla de  Canaletas, acompañado de nuestros amigos Gallard y Vives, cuando recibió por la espalda dos golpes en la cabeza, causándole una herida que, aún cuando no ofreció gravedad, brotó de ella abundante sangre, habiendo sido curado en la farmacia de Masó Arumí.
El agresor huyó precipitadamente y gracias al gran número de personas que circulaban por aquel punto pudo escurrir el bulto.
Créese que el autor de este bárbaro acto seguía a los señores indicados des de el café Suizo, de donde acababan de salir.
¿A qué obedece esta hazaña digna de los hotentotes? ¿Es que a algunos les duele que se hable claro sobre ciertos cánceres que corroen a la sociedad? ¿Obedece a una venganza personal? Entonces ¿para qué sirven los tribunales de justicia?
Hace bien La Publicidad al exigir de la policía que descubra al autor del cobarde atentado?" (La Vanguardia, 28 de juliol de 1884)

I una segona el 3 de març de 1887, sent redactor de La Publicidad, Ortiz va tornar a patir un atac a la seva persona. Aquest cop l’agressor fou el senyor Madrenas, que el va anar a buscar al cafè Continente per demanar-li explicacions sobre un article. La baralla va acabar amb Ortiz ferit de nou. 

Un dels periodistes que més rebien, irònicament parlant, en els setmanaris dirigits per Ortiz, era Pere Coll Rataflutis. En gairebé tots els seus números de El Busilis trobem referències punyents a un tal “Rataflautas”.


El dia 7 de novembre de 1883 escriuen dues referències directes a Coll a El Busilis:

“El Sr. Rataflautas, a quien El Busilis aprecia (aunque le gaste alguna broma de vez en cuando), me ha sido recomendado por La Vanguardia, como redactor de La Dinastia.
Se acepta el mandado.
¡Señor, Señor, Señor!
¡Rataflautas tambien escritor!
Y si esto sigue así, la cosa es clara
un día, a lo mejor,
rompe a escribir tambiem Matute-Jara!"

I "En casa de Rataflautas.
- ¿El joven Rataflautas?
- Aquí estoy
- ¿Donde?
- Aquí; en este sillón
- Usted dispense, creí que era usted un recién nacido.
- Menos guasa, y diga lo que se le ofrezca 
(....)"

I poc dies més tard, aquesta nota, publicada el dia 23 de desembre de 1883:

“Con motivo de la aparición del folleto titulado Sarah Barnum se ha creido aludida la célebre Sara Bernhardt. 
Como si se creyera aludido el respetable Sr. Coll y Rataflutis cuando nosotros hablamos de Rataflautas”. 
I en aquet mateix número, surt una text, Bolsa, firmat per Rataflautas

El 23 de maig de 1884, es publica una crònica sobre una cursa de braus celebrada a Barcelona. Quan l’autor, desconegut, escriu sobre El primer toro i fa referència als “banderilleros Juan Molina i Gallo, de cop fa aquesta comparació: “Gallo, un par bastante dificil al cuarteo un poco delantero y desigual, un Coll y Rataflutis y un Coll Britapaja, como si dijéramos”. 

Al mateix setmanari del dia  17 de desembre de 1884 i del 6 de febrer de 1885, llegim aquestes dues petites notes que estan relacionades:  

“A mi amigo Coll y Rataflautas le han dado una cruz de Carlos III. ¿Donde se la va a poner? Que se la cuelgue de las narices y parecerá que pasea una farola eléctrica”.

I “De La Avispa de Madrid: Entre los sujetos condecorados últimamente, figura un caballero que se llama Rataflutis. ¡Vamos! ¡Ese apellido bien merece una cruz! ¡Rataflutis condecoratis! O Dio!. Mi amigo Rataflautas debe estar orgulloso. ¡Hasta en la Corte se ocupa de él!”

Doncs sí, Pedro Coll i Rafaflutis va rebre la “cruz de caballero” però no de Carles III, sinò de la Real Ordre d’Isabel la Católica, tal i com es va publicar al Diario oficial de avisos de Madrid del dia 26 de gener de 1885. 

A finals de l'any 1887,  Coll, com a redactor del Diario Mercantil, va ser rebut per la reina Isabel a Madrid. Allà li va presentar els plànols de l'Exposició Universal de Barcelona, projecte que va agradar a la reina, la qual li va prometre que visitaria la mostra a finals de l'any següent. (La Correspondencia de España, 18/12/1887)

I sí, Pere Coll i Rataflutis era baixet i tenia un nas prominent, com "un hombre a una nariz pegada" de Quevedo. Una característica física que es va convertir en protagonista de les critiques, sàtires i comentaris irònics que es publicaven sobre ell, com per exemple la referencia, que sense venir a compte,  fan al principi de  l'article  "Sobre las Narices", publicat a El Busilis el 2 de setembre de 1883:

"No crea nuestro amigo Rataflautas que vamos a emprenderla con el órgano de su olfato. Nada de eso, nos proponemos otra cosa muy distinta. (sic)"

A finals de l'any 1887,  Coll va ser nomenat promotor i difusor de l'Exposició Universal de Barcelona, i per aquest motiu, i com a redactor del Diario Mercantil,  va ser rebut per la reina Isabel a Madrid. Allà li va presentar els plànols de l'Exposició Universal de Barcelona, projecte que va agradar a la reina, la qual li va prometre que visitaria la mostra a finals de l'any següent.

A l'Exposició Universal Coll i Rataflutis va participar, tal i com consta al catàleg, presentant els vins de Màlaga de Scholtz Hermanos.




Així doncs, Pere Coll va tenir una certa relació amb el món dels vins, tant a nivell comercial com periodístic.



“Nuestro amigo y correligionario señor Coll Rataflutis, autor de los libritos “Sport” y “Carnet del Turf”, acaba de ofrecer en su nombre y en el de la casa de vinos finos de Burdeos de los señores Pizan Weizz y Compañía, que representa en esta plaza, un premio de mil pesetas para las carreras de caballos que en Mayo próximo deben darse en el Hipódromo de Barcelona. (…) Es la primera vez que una casa extranjera ofrece premios para las carreras en España…” (La Dinastía, 16 de febrero de 1887)



Com a corresponsal d’El Liberal, a finals de 1889 va estar a Madrid, on va entrevistar al senyor Melino, cap dels proteccionistes francesos, que va declarar que els espanyols s’equivocaven sobre el tema de les noves tarifes “ya que los vinos españoles son insustituibles por su color”. 


Però acabada l'Exposició Universal, potser tip de tanta burla i aprofitant els contactes que tenia a París va decidir marxar de la ciutat comptal.

A mitjans de 1889 Pere Coll deixà Barcelona per traslladar-se a París, ciutat moderna en la qual hi somniaven els joves més "emprenedors" del moment, com els artistes catalans amb els quals va tenir una intensa relació, o millor dit, amb els quals va continuar la relació iniciada als cercles artístics de Barcelona i durant les vacances a Puigcerdà, on  durant aquells anys 80 i 90 del segle XIX coincidien noms de personatges tan diversos, però interessants, com Rusiñol, Víctor Balaguer, Eduard Toda, Narcís Oller, Emili Junoy, Pere Borrell...
21, Rue de Berne, a l'actualitat


Rue de Berne, pintat per Manet, 1877
I des de París, on va establir el seu habitatge a la Rue de Berne 21, mateix carrer que havia pintat l'any 1878 Edouard Manet, Coll Rataflutis, com a corresponsal de diversos diaris i setmanaris catalans i espanyols com El Liberal,  La Vanguardia, La Veu de Catalunya, La Época, etc...  va anar explicant als catalans i als espanyols, totes aquelles coses que passaven a (o per) la capital francesa.

Però la casa de Coll a París també va ser un lloc de trobada de molts catalans que es traslladaven allà per un temps com per exemple Pompeu Gener, conegut com a Peyus, i Santiago Rusiñol, que va arribar-hi durant el mes de setembre d'aquell mateix 1889.

També va ser a París on Pere Coll es va convertir en secretari personal del banquer i empresari Iu Bosch i Puig (Arenys de Mar, 1852- Donosti, 1915). Bosch, entre molts altres negocis, va ser un dels responsables que es contruís la línia de ferrocarril entre Almeria i Linares, projecte que es va inaugurar durant el mes de maig de 1899 amb la participació a Almería de l'orfeó Catalunya-Nova, dirigit per Enric Morera. L'expedició va sortir de Barcelona el dia 10 de maig de 1899, i anava encapçalada pel mateix Morera i per Pere Coll.

Una experiència que va repetir l'any 1900, quan Bosch, gran amant de la música coral, va contractar els cors de Clavé per actuar a París en motiu de l'Exposició Internacional que tenia lloc a la capital francesa. Fou durant el mes d'abril de 1900 quan  Ramon Casas i Pere Coll van  visitar conjuntament  les obres de construcción dels diversos pabellons que harien que acollir aquesta mostra. D'aquesta experiència conjunta en tenim una àmplia constància escrita al Pel i Ploma del 21 d'abril de 1900. A la portada del setmanari s'hi va publicar el retrat al carbó que Casas havia fet de Coll.




Els viatges de Pere Coll per Europa seguint l'evolució dels projectes impulsats per Bosch van servir-li per escriure cròniques que enviava als diaris de l'estat, especialment a La Época, com la de inauguració del canal de Kiel a Dinamarca, durant el mes de juliol de 1895.

Mateix any que Coll i Rataflutis  va recomanar Santiago Rusiñol a Bosch, per a que realitzés les pintures que havien de decorar el palau que el banquer català tenia a Gif, prop de Cernay-la-Ville, a la vall de Chevreuse. Finalment, desavinences entre client i artista, van deixar en res el projecte.

L'amistat amb Rusiñol i els altres artistes ja venia de lluny, i el seu seguiment ja el veiem a l'article que el 28 d’abril de 1891 publica a La Época una “Crónica Parisiense” on explica la presència de pintors catalans als Salons de París. 

Entre los pintores españoles cuyos lienzos han sido admitidos para el Salón figura el señor Meifren, quien expone dos grandes cuadros.
Los señores Rusiñol, Casas, Barrau, etc., mandan sus cuadros al Champ de Mars, en compañía de los disidentes modernistas Roll, Gervex, Puvis de Chavannes, Besuara, Cazin, etc, etc.
De Rusiñol figurará allí un interior del Moulin de la Galette , en donde se vive esa vida de bohemio que inspiró al lápiz de Gavarny sus mejores dibujos, y a la pluma de Henry Murger sus mejores páginas. Nuestros compatrícios huéspedes del Moulin de la Galette están haciendo estudios sumamente interesantes sobre ese Montmatre, en el cual hay algo más que los bailes de los boiyous.  
Casas expone un precioso retrato de un joven sueco cuya historia parece un cuento de Hofmann. Se trata de un verdadero genio músico, de un astro que se levanta en el cielo de los grandes compositores, excéntrico hasta el punto de no haber aprendido ni una sola palabra en francés, a pesar de la facilidad que poseen los hijos del Norte para las lenguas extranjeras, y de hacer más de dos años que vive en París, dedicado al estudio del divino arte.
Nuestro compatriota ha sabido dar a aquella fisonomia el sello del genio, y su retrato será uno de los mejores del Palacio de Bellas Artes de la última Exposición Universal”


Però Coll i Rataflutis també va ser bon amic de personalitats franceses com la periodista M. Severine, el pintor Théobald Chartran, el qual era un habitual a les reunions i viatges que organitzava el Sr. Bosch, com l'expedició a Andalusia durant el mes de juliol de 1895, i de l'actriu Sarah Bernhardt de la que Chartran en va fer aquest retrat.


Afegeix la llegenda

A La Época del 29 d'agost de 1895 ja donava algunes dades de quina seria la gira espanyola d'aquesta personalitat del món teatral, la qual a principis de setembre arribaria a Barcelona per seguir cap a les altres capitals.



Retrat de Pere Coll Rataflutis
realitzat per Ramon Casas. (Col. MNAC)
El 26 d'octubre de1899, Ramon Casas va inaugurar una exposició de retrats a la Sala Parés on es representaven grans personalitats entre les que hi havia el retrat de Coll i Rataflutis. En aquest retrat, que com tots els altres realitzats per Casas mostren una gran vericitat, ens serveix per conèixer l'aspecte del nostre protagonista, més enllà de les caricatires de diverses publicacions satíriques com per exemple L'Esquella de la Torratxa, on es fan diverses referències a Coll, com aquest del 12 de juliol de 1901:

"En Coll i Rataflutis publica en la Perdiu una correspondència de París, donant compte del discurs pronunciat a Sceaux per en Fouquier, en la festa celebrada pels felibres. (sic)"

O la caricatura que publica el 19 de juliol d'aquell mateix 1901, dibuix realitzat per Ramon Miró Folguera i que he penjat a l'inici del text. I el dibuix del 2 de maig de 1903 del mateix artista a la Esquella.



Com ja hem dit, Pere Coll i Rataflutis va morir al mateix habitatge de la Rue de Berne 21 de Paris el dia 9 d'abril de 1906 d'àntrax nasal, una enfermetat que, després de llegir les diverses i contínues mofes al seu nas, sembla una broma més, però que per desgràcia va ser una realitat que va suposar la desaparició d'un encara jove il.lustrat.

La seva mort va ser notícia als diversos diaris en el que ell havia participat al llarg de la seva vida com a periodista.



La Veu de Catalunya, 10 d'abril de 1906

La Época, 10 d'abril de 1906

Revista Musical Catalana, abril 1906

La Veu de Catalunya, maig 1906


A la mort de Pere Coll i Rataflutis, el qual no tenia hereus, ni he pogut documentar familia, la Junta de Museus de Catalunya, va rebre una carta del cònsol  general d'Espanya a París on es deia que Coll, mort a la capital francesa, havia llegat al Museu de Barcelona dos quadres realitzats a finals del segle XVIII, un Sant Antoni Abat i un Sant Joan  Baptista. Dues peces que procedien de la casa Font de Manresa, la qual havia sigut propietat dela família materna de Coll, i especialment del pare de la seva àvia, Anna Sagristà i Font.


Retrat de Pere Coll Rataflutis realitzat per Ramon Casas
Col. MNAC


Els quadres van ser valorats en 500 francs, un llegat que va ser acceptat tot i que actualmente no se sap ben bé de quines obres es tracta tot i que sabem alguna cosa més del quadre de Sant Antoni Abat, el qual va ser exposat l'any 1888 a l'Exposició Universal de Barcelona, amb el número de catàleg 10500, i on consta com a propietari Joan Coll i Sagristà, amb domicili al carrer Banys Nous 15, 3er 2ª de Barcelona.

I fins aquí, pq això ja se m'està liant massa.... i tot i les moltes voltes que he arribat a fer... el meu nas, potser per ser massa "xato" i petitet, no m'ha permés olorar el rastre d'altres Rataflutis... teniu tot l'estiu per davant per ajudar-me a seguir estirant el fil.... gaudiu molt!!!!






14 de maig 2017

EL SENYOR QUER DE SANTIAGO RUSIÑOL I EL SEU PAPER EN LA HISTÒRIA DEL COL.LECCIONISME I ANTIQUARIAT A CATALUNYA


JO SÓC BUZZ LIGHTYEAR. NO, JO SÓC BUZZ LIGHTYEAR

Us aviso abans de començar... aquest article és d'aquells una mica llarguets que de tant en tant necessito publicar, i quin millor lloc que el meu blog. També us dic que no cap córrer. Que el podeu llegir per sobre, en diagonal, a trossets, una mica cada dia, obviar les crítiques dels diaris de l'època que copió o llegir-lo tot. Però llegir-lo pensant que ens servirà per conèixer una mica més a un altre dels personatges oblidats de la nostra història més recent.  Una figura més d'aquelles que, sense donar-se molt a conèixer, sense protagonimes, sense fer massa soroll, etc, van fer la seva feina, van posar el seu granet de sorra, van treballar per fer que siguem com sóm i tinguem el que tenim. 


Anem-hi....

Dir-se igual que una altra persona pot ser un problema si un reconegut pintor es decideix a fer-te un retrat i a presentar-lo a una exposició. I si no, teniu l’exemple del retrat que Rusiñol va fer al Sr. Bofill de Sitges i que va ser excusa per aquest altre article. 

Pensareu…. problema, problema… potser no ho és…. però ja sabeu…. per mi aquests “trencaclosques” em xiflen, i ara porto uns dies intentant acabar aquest que sembla un “puzle” de 3.000 peces. 

Afegeix la llegenda

Fa uns dies em vaig tornar a topar amb un quadre de Santiago Rusiñol, el “El Sr. Quer al jardí”, gran tela pintada l’any 1889 i dedicada “a mi buen amigo L. Quer”. 

 El quadre, que des de 1922 forma part de la col.lecció del Mnac, va ser exposat durant el mes de juny de 1889 al Saló Parés de Barcelona, va ser portada del número de juny de La Ilustración. L’obra ja l’havia vist altres vegades, però aquest cop em va picar la curiositat, i no em vaig poder estar de qüestionar-me qui era aquell personatge, quina relació tenia amb Rusiñol i perquè el pinta en un jardí, assegut en un banc i llegint el que sembla una carta. 

Vaig buscar a Google informació ràpida, i la veritat és que en un primer moment em vaig desviar una mica de la resposta correcta, ja que la coincidència d’algunes dades em van guiar cap a la figura de Lluís Quer Cugat (Reus, 1850-1900), ric comerciant de vins, fill de Jaume Quer i Teresa Cugat; marit d’Adelaida Boule Oliva i pare de Lluís Quer Boule. Un empresari i polític reusenc que també va sentir la crida de l’art i la literatura, escrivint alguns llibres i obres de teatre i fundant el centre de Lectura a la seva ciutat natal…. però hi havia alguna cosa que em deia que no estàvem parlant del mateix Lluís Quer i vaig seguir altres camins… i aquests els vaig trobar tornant enrere i buscar com va arribar el quadre fins al MNAC.


I la relació amb Rusiñol em podia donar més dades? A l’Epistolari del Cau Ferrat 1889-1930 de Vinyet Panyella, publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans l’any 1981, tenim tres cartes enviades per Lluís Quer a Santiago Rusiñol. A la nota de l’autora sobre el remitent de les cartes llegim Lluís Quer i Vicens (Reus, 1850-1900). Pintor. Exposà les seves obres a Barcelona entre 1891 i 1900; concorregué als certàmens de 1888, 1894 i 1896. Rusiñol li pintà un retrat a l’oli el 1889.”

Isabel Coll, en el seu llibre Rusiñol publicat l’any 1990 ens dóna alguna dada més, com la seva tendència pictòrica de seguir als seus mestres paisatgistes, com Vayreda, i la seva trajectòria com a antiquari, però les dades de lloc i anys de naixement i mort, Reus 1850-1900, segueixen sent les dades errònies que es corresponen a Lluís Quer Cugat.

Lluís Quer i Vicens va néixer l’any 1859 i va morir a Barcelona el 1905. Dels seus primers anys de formació en tinc poques dades,  seguiré buscant, però la seva presència en les exposicions organitzades a la Sala Parés són constants des de 1887, una perseverança que, tot i les “males” crítiques que rep de la premsa del moment, no el fa defallir en la seva voluntat de ser pintor.

Durant la dècada dels 80 i 90 del segle XIX Lluís Quer va anar compaginant la seva passió per la pintura, amb el seu comerç de "cromos, estampas i marcos dorados", al carrer del Pi, primer número 6 i posterior 10, de Barcelona. 

  

El seu domicili estava al carrer Lluria 138 de la mateixa ciutat i és aquesta direcció la que cita al catàleg del L’Exposició Universal de Barcelona de 1888 on ell va participar amb un quadre.  

Es va casar amb Concepció Farrés Artigas, filla del Notari de la Vila de Gràcia,  Francesc Farrés i Viver, nascut a Sabadell l’any 1829 i mort a la Vila de Gràcia el 23 de febrer de 1889 i d’Anna Artigas Aranyó, morta el 5 de juny de 1899.  La parella Quer Farrés es va instal.lar a un pis del carrer de Sèneca 19, bloc d’habitatges de planta baixa i tres pisos que l’any 1879 havia fet construir el Sr. Farrés al metre d’obres Josep Arnau i on moriria deu anys més tard.  

Afegeix la llegenda

Aquell mateix any, el Sr. Farrés també va construir una casa de planta baixa i pis al carrer Minerva número 4, edifici que va encarregar a un mestre d’obres diferent, J. Sanllehy. El bloc feia cantonada amb el carrer Minerva, i a la planta baixa hi havia un local que durant uns anys va ser utilitzat per Lluís Quer que hi va posar una galeria d’art que es complementava amb la botiga-taller del carrer del Pi. 

Imatge del carrer de Sèneca entre el carrer de Monerva i Gran de Gràcia.
Al fons es veu la casa Fusté en construcció.


Concepció, que com les seves altres dues germanes i el seu germà va rebre una important educació,  també va sentir una atracció per l’art, i l’any 1894 va presentar una Marina a l’Exposició General de Barcelona, i en el catàleg de la mostra donen com a direcció el Carrer de Pi, 6, on el seu marit tenia el taller-botiga. La seva persona té una entrada al Diccionario de mujeres pintoras,  llibre escrit per Isabel Coll Mirabent. 

Una de les germanes de Concepció, Josefina, va ser escriptora, poeta i autora l’any 1886 del llibre Margarida de Ridaura i del llibre de poemes referents al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. El germà, Francesc, advocat, va ser l’autor La creu del monestir: La Torre de Sant Jeroni, publicat per la Impremta y Librería de J. Roca y Bros. A aquest hi hem d’afegir Francisca. 


Però la vida de la Concepció es va veure trencada molt aviat, i el 17 de novembre de 1897 moria al domicili familiar del carrer Séneca 19, deixant dos fills petits, Paquito, nascut cap a 1892, i en Lluís,  i un vidu de 40 anys. 

I a la mort de la mare, pocs anys més tard es va afegir el del pare, Lluís Quer i Vicens, que també moria molt jove, el 21 de desembre de 1905, als 47 anys.

Afegeix la llegenda

A la Veu de Catalunya del 22 de desembre de 1905 apareix l’esquela de la seva mort, donant com a dada que la casa mortuòria era al carrer Minerva, 2 de Gràcia, número que actualment es troba a la cantonada amb Diagonal, però que aquell any 1905 coincidia amb l’edifici del carrer Sèneca 19,  ja que en aquells anys només hi havia construïts els edificis cantoners amb Sèneca. Quer va ser enterrat al cementrir de Sant Gervasi. I al mateix número del diari es publica una necrològica :  

En Lluis Quer. Dolorosa sorpresa ha causat al món artístich barceloní la mort del conegut antiquari don Lluis Quer, ocorreguda ahir dijous a les nou del vespre. El finat únicament comptava 47 anys de edat, y res feya sospitar la crudel afecció que corcava sa existencia. 
Pintor paisatgista en la seva joventut, havia esboçat notes de naturalesa plenes de fonda emoció. Més tard, va dedicarse al comerç de pintures y antiguitats, donant a tota hora mostra del seu bon gust y de la seva perspicacia, fins al punt d’esser considerat ab justícia com un dels primers coneixedors en materies d'art. 
La seva botiga del carrer del Pi, y encara més la seva galeria del carrer de Minerva, atapaida de teles antigues y modernes de mérit reconegut, eran punts de reunió de artistes, arqueòlechs y aficionats, ja que, ademés dels seus coneixements, posseia el finat tal dó de gents y condicions de tracte, que li guanyaven al acte les simpatie de tothom.
Als fills del nostre plorat amich, a la seva germana y demés família, enviem la expressió del nostre viu sentiment per la immensa pérdua que han sofert.”

Devia ser en aquests anys, o a la mort de Concepció o a la de Lluís, quan una de les germanes d’ell, Dolors Quer Vicens, es va traslladar a la casa familiar del carrer Sèneca per cuidar dels nebots, i on moriria uns quants anys més tard, el 28 de gener de 1919.  

Afegeix la llegenda

Pocs dies més tard, el dia 1 de març, moria Lluís Quer Farrés al Col.legi de Sant Ignasi de Sarrià on s’estava preparant per convertir-se en religiós. A l’esquela nomenen al seu germà Francesc, al tutor el Sr. Rafael Estrany i a la senyoreta Enriqueta Puig, la qual es casaria amb Francesc a principis de 1920, tal com queda constància en l’esquela d’una de les ties maternes del seu marit, Francisca Farrés i Artigas, morta durant el 21 de desembre de 1921, en la que Enriqueta ja és "de Quer". 

Fem un petit incís sobre aquest tutor, del qual en trec unes dades que em fan suposar que Lluís Quer Vicens tenia els seus orígens a la ciutat vallesana de Terrassa. 

Josep Quer i Sala, nascut a Terrassa i mort a Barcelona l’any 1918 es va casar l’any 1873 amb Rosa Colomer i Trullás, també nascuda a Terrassa i morta a Barcelona l’any 1905. La parella va tenir diversos fills, i una de les noies, Àngels Quer Colomer (+Barcelona 1925), es va casar l’any 1900 amb Rafael Estrany Àlvarez (+Barcelona 1926) i van tenir quatre fill, un dels quals mort sent encara un nadó. Així doncs, Rafael Estrany, que no és el pintor mataroní de mateix nom (de nou les possibles confusions per coincidències), estava casat amb una cosina de Lluís Quer, relació familiar que hauria portat a una amistat i a una confiança important, fins al punt de nomenar-lo tutor dels seus dos fills menors. 

Va ser Francesc Quer i Farrés el que va seguir el negoci d'antiquari del pare, traslladant l'antiga botiga del carrer del Pi a un local del carrer de la Palla 27, on actualment encara hi ha un antiquari. 

L’any 1922 Francesc va fer donació a la Junta de Museus el retrat del seu pare pintat per Santiago Rusiñol. La seva relació entre els Quer i aquesta entitat cultural va ser molt intesa al llarg dels primers anys del XX. Primer amb les gestions realitzades per Lluís pare, i posteriorment, amb les del fill, tal i com s’explica al llibre La política d’adquisicions de la Junta de Museus, 1890-1923, escrita per Maria Josep Boronat. La donació del quadre de Rusiñol té lloc l’any després que Francesc Quer realitzés una sèrie de vendes a la Junta de Museus en les que va obtenir un bon benefici econòmic. 



Francesc Quer va morir el dia 1 de setembre de 1941, als 49 anys, una edat molt jove, com el seu pare, que un cop més va impedir a aquesta interessant personalitat esdevenir una figura destacada en el món de l’art català. 


LLUÍS QUER VICENS, PINTOR “MANIERISTA”

Durant la seva primera joventut Lluís Quer va intentar fer-se un lloc entre els pintors catalans d’aquells darrers anys del segle XIX, tot i que la claríssima (massa clara) influència  que altres artistes exercien sobre la seva obra i la falta de llibertat i valentia pictòrica, va fer que el seu objectiu no arribés a bon port. Però tot i això, i potser per la seva amistat amb els artistes, intel.lectuals i marxats que formaven part de la “colla de Can Parés” va permetre que Quer exposés en moltes de les mostres que se celebraven al Saló Parés durant aquells anys.

Les crítiques que rebien les seves obres en els diaris i setmanaris del moment, especialment a La Dinastía, a la secció “Barcelona Artística”, firmada per L.A, sigles que amaguen al crític Luis Alfonso, no eren massa, o gens elogioses, tal com podrem veure a continuació, tot i que alguns dels seus quadres van il.lustrar les portades d’altres setmanaris com La Ilustración

Repassem algunes crítiques rebudes, començant per les de l’any 1887 que va ser recorrent la presència d’obres de Quer a les exposicions de la Parés.

Al diari La Dinastia del 9 de març de 1887 es publica la crònica de l’exposició del Saló Parés on es mostren obres de Meifren i de Quer. Sobre els treballs d’aquest Alonso diu  que “los paisajes de Quer, adolecen de una falta nativa, que malogren sus buenas condiciones, recuedan al punto las de Urgell, parece como que van a confundirse con ellos, pero ni se confunden ni son de Urgell”

A la Dinastia, del 5 d’abril de 1887 es fa un original crònica de l’Exposició del Saló Parés, un joc de paraules i dobles sentits que val la pena llegir i interpretar:

 “Fué tal el aguacero del domingo que se inundó la calle de Petrixol y en casa Parés formó un mar.... Escalante lo encerró en un marco, dejó navegando en él un barco azotado por la tempestad y rompiendo sin duda, un trozo del techo dejó ver las plomizas nubes que han flotado constantemente estos días en nuestro horizonte. 
Las aguas del citado mar, sin duda a causa de la lluvia, son muy espesas y parece que con las olas lleven mezclada alguna argamaza... pero de todas suertes el esfuerzo del citado artista es digno de loa.
Para guarecerse del chaparrón, Campmany se entró en los soportales del Teatro del Liceo, que copió con más escrupulosidad y detenimiento que soltura, más que, en suma, no copió mal.
Mientras tanto Urgell (...)
Quer- ¿y cómo no?- emprendió la caminata en pos de su maestro, pero a pesar de ser más joven y más ágil, por lo tanto, que aquél, quedóse atrás, y cual otras veces no pudo llegar donde aquel había llegado. El paisaje en que se ha quedado Quer, es muy oscuro en la parte de tierra y claro (amarillento) en la de cielo, lo cual forma un contraste sobradamente duro. ¿Dejaré por eso de elogiar la perseverancia y laboriosidad del artista? No.” 

De nou a La Dinastia, el 14 d’abril de 1887 torna a parlar de la mostra a la Sala Parés i   Alfonso, que com podem veure no era un gran fan de l’obra de Quer, torna a dir: “Quer ha expuesto un lienzo que, por supuesto, es remedo y memoria de los paisajes de Urgell. El artista ha estado en él mismo bastante atinado, y sus adelantos son visibles, adelantos en la imitación. Aquí de la frase que cité en otra ocasión, de Miquel Angel: “El que va en pos de alguno nunca le pasará delante”

I amb la seva continuïtat crítica La Dinastía del 27 d’abril de 1887 fa una nova  crònica sobre l’exposició de pintura i escultura a la Parés. Entre els artistes destacats hi ha Clapés, amb un criticadíssim quadre que representa Sant Francésc d’Asís; Santiago Rusiñol també hi va ser present amb un paisatge de Montjuïch, obra que, com la de Clapés, sembla que tampoc va agradar a Alfonso que diu d’ella “Rusiñol ha vuelto a exponer, y también un estudio de las faldas de Montjuich. Lo que de la anterior puede decirse de esta obra; como estudio excelente, como cuadro no lo es. Rusiñol, que tan excelentes facultaes demuestra debe evitar además, cierta totalidad monótona y cierta confusión de términos que se nota en sus óleos”.

Però aquest cop l’obra de Lluís Quer sembla que se salva, per un moment, de la crítica d’Alfonso que escriu:  “es el reverso del anterior (referint-se al quadre de Rusiñol); carece el uno de composicón y asunto, mas se recomienda por la ejecución. Flaquea esta en el de Quer y sobresale por el pensamiento que es sencillo, elocuente y bello. Titúlase el cuadro “Mors et vita”; aquella la simboliza un cementerio, esta un tren. El pintor urgeliano, ha demostrado que sabe pensar; procure ahora mejorar la expresión material del pensamiento”.

Dèiem que es salva de la crítica per pels, ja que a La Dinastia 22 de maig de 1887  diu: “Quer exponía un paisaje de poca consisténcia, pero de agradable aspecto”

A La Dinastia del 1 de juny de 1887 en una nova crònica  ens enumeren els pintors que han exposat a la Parés, entre els que em crida l’atenció la presència de Corcos, que exposa “una media figura de mujer con la que no hay que ser muy exigente en materia de dibujo, pero de buen empaque y buen color”.  També exposa Llimona, Cusí, Graner, Martí Alsina, Mas i Fondevila, Rusiñol, Tamburini i Quer del que diu “que repetidas veces he calificado de Urgell 2º, tanto más cuanto que es patente el empeño de este paisajista en imitar a su maestro. Lo curioso es que, en varios de los lienzos que en la Exposición Parés presenta, no ya recuerda a Urgell, si no a Theo, el que en Eldorado borronea un paisaje en cinco minutos.” 

Aquell any 1888 Lluís Quer va participar amb un quadre de Paisatge a l’Expo Universal de Barcelona que tenia el número 334 del catàleg on el pintor dóna com a direcció de contacte el carrer  Lluria 138.

Afegeix la llegenda
La Dinastia, 24 de juny de 1888,  llegim sobre expo Parés: “hay en uno de los muros del Salón Parés, puestos en fila, cuadros de país y apaisados de Vayreda, Galwey y Rusiñol; el conjunto es una faja verde casi igual de un extremo a otro, porque Galwey recuerda a Vayreda y Rusiñol se parece un poco a Galwey, y como por allí anda Quer que cansado de imitar  en valde a Urgell, se ha dado, en valde igualmente, a imitar a Galwey, resulta una monotonía de pintura de país, igual a la que resultaría de tres o cuatro pianos sonando uno tras de otro largo tiempo la misma frase musical”

Però no tot eren males crítiques. Al setmanari La Ilustración del 3 de febrer de 1889 es publica a portada un quadre de Quer que estava exposat a la mostra del Saló Parés. 

Afegeix la llegenda
Es tracta del retrat d’una dona amb un mocador al cap, que sota el títol de María, mira somrient cap a l’espectador. I en l’apartat Nuestros grabados llegim: 

Pertenece Luis Quer al grupo privilegiado de pintores que sienten poetizan el arte. Más poeta que pintor, léese en todos us cuadros una sentida estrofa. Su musa es casi siempre melancólica: sus paisajes, pues que la figura no ha sido hasta ahora objeto de su preferente estudio, conservan un algo que recuerda a los de su maestro el distinguido paisajista Modesto Urgell. Como él, inspírase en los grandes contrastes y bellezas que la naturaleza ofrece, copiándola en sus encontrados aspectos. Busca en ella el manantial de su inspiración,  presentándola  de manera que en sus combinaciones de luz, sus celajes, vegetación y sencillas agrupaciones, adivinanse los sentimientos que embargan el corazón del pintor, que auxiliado por el arte tributa un sentido recuerdo, llora o canta, evoca escenas y lugares que conserva latentes en su imaginación.
Separándose del camino hasta hoy emprendido, presenta un bonito busto de mujer, al que titula sencillamente María; y aunque sólo puede considerarse como una manifestación de su aptitud para la figura, demuestra en la delicadeza de su ejecución y la brillantez del colorido, cuánto puede esperarse de quien como él dedicase con fe y entusiasmo al arte del divino Apeles”. 

Durant el mes de juny de 1889 s’obra una nova exposició col.lectiva a la Sala Parés. Masriera, Rusiñol, Casas, l’escultor Reynés i Quer. A La Vanguardia del 14 de juny de 1889, llegim: “El señor Quer expone un interior de capilla que reproduce perfectamente la impresión del natural. Produce excelente efecto la luz esplendorosa del exterior que penetra por la puerta mal cerrada del templo”.

A l’expo a la Sala Parés de primavera de 1889 exposen Rusiñol, Casas i Clarassó, i és en aquesta mostra que es veu per primera vegada el retrat del pintor Quer realitzat per Rusiñol.  A La Vanguardia del 8 de juny de 1889 llegim la crònica de l’exposició:

Difícil es decir cual de los cuatro cuadros expuestos sobresale de los demás; como cuadro acabado ninguno hay como el retrato del pintor Quer.
El fondo es de una verdad y belleza que encantan y está perfectamente encajado el personaje en el medio elegido por el pintor; hay esa compenetración de sentimientos entre la naturaleza y las figuras que la animan, tan difícil de encontrar para el artista.

El quadre també es reprodueix a la portada de La Ilustración del 16 de juliol de 1889 i al text que fa referència a aquest llegim: “El retrato de su amigo y compañero, Luis Quer, destacándose sobre un fondo de severos cipreses…”

Rusiñol dedica el quadre al seu amic L. Quer, una amistat que, tot que encara falta molt per saber, sembla que va ser molt intensa durant els pocs anys que la van poder gaudir tal i com demostren les cartes enviades per Quer a Rusiñol. La primera, datada al mes d’abril de 1889 mateix any del retrat, i mentre Rusiñol es troba pintant a Poblet, Quer li explica diverses coses del que passava a Barcelona. Entre les coses que escriu, i ara que sabem alguna cosa més sobre la vida de Quer, em crida l’atenció quan diu “pero como a cap de casa tengo también mis deberes que cumplir”, una frase sense més importància artística però que fa referència a la seva nova condició familiar, ja que el seu sogre, Francesc Farrés i Viver, notari de la Vila de Gràcia,  mort pocs dies abans, el 23 de febrer de 1889.  

La segona carta, enviada pocs dies més tard, fa referència al retrat que Rusiñol li va fer i que s’ha exposat a la Sala Parés, així com li envia records a Ramon Casas, el qual també està a Poblet passant uns dies amb Rusiñol. 

La tercera carta és d’octubre de 1889, i Lluís Quer es troba a Sant Jeroni de la Murtra, Badalona i Rusiñol a París. La carta, en la que Quer li fa certes confessions d’amor, de vida, de dubtes….. està escrita des del que ell titlla de “cuatro meses de claustro”, i li demana que li enviï la resposta a la direcció del carrer de Lauria  (Lluria) 138 de Barcelona, on espera estar aviat. 

Què feia a Sant Jeroni de la Murtra? Es va tancar en un monestir? Doncs el monestir, joia del gòtic català, va estar habitat per monjos fins l’any 1835, data que va patir una crema parcial. Amb la desamortització de Mendizábal, el monestir va ser subhastat i entre els anys de pas del XIX al XX es va convertir en una colònia d’estiuejants i font d’inspiració pels més literats com podien ser els futurs cunyats de Quer. 

Vista general de Sant Jeroni de Murtra convertit en colònia d'estiu

La família Farrés Artigas passava temporades a la colònia de Sant Jeroni de Murtra.  A La Dinastía del 11 de setembre de 1886 es publica una crònica-notícia que ens en dóna constància: “La colonia residente en este ex-convento y caseríos contiguos ha celebrado ayer y hoy su fiesta mayor, a la que han concurrido bastantes forasteros (…). Hoy por la tarde se ha celebrado el acostumbrado certámen literario en la sala de espectáculos (…). Ganó la flor natural por su hermosa poesia “Violant” la señorita Josefina Farrés, quien nombró reina de la fiesta a la simpática señorita Conchita Chassignet, que junto a la poetisa laureada obtuvo una ovación al subir al escenario. El premio a la poesía histórica la obtuvo D. Francisco Farrés por su composición “La torre de San Jeroni”, que es de indiscutible mérito literario.”




Podria ser que el paisatge triat per Rusiñol per retratar a Quer fos un raconet de Sant Jeroni? o de la Vila de Gràcia, que en aquells moments encara tenia cases amb grans jardins? 


Detall de l'edifici que pinta Rusiñol al fons del quadre.

Però el 25 de febrer de 1890 Quer es troba a Barcelona, ja que assisteix a la festa d’aniversari de Santiago Rusiñol, on també hi havia altres intel.lectuals i artistes com el mateix Ramon Casas, còmplice de Rusiñol en l’original trobada, Parés, Monegal, Sanchez Ortiz, Frederic Rahola, Narcís Oller, etc..



Tornant al pintor. Al número especial que, amb motiu de l’exposició a la Sala Parés va publicar la Vanguardia del 19 de desembre de 1889, tenim una sèrie de gravats que representen algunes de les obres exposades. Entre aquestes una obra de Quer, que va presentar :

“una cabeza y varios paisajes, sobresaliendo esos sobre aquella. Su temperamento melancólico se aviene con el crepúsculo que es la nota dominante en todos sus paisajes. En el que titula el último  asilo y el que figura un callejón solitario, destacándose en el cielo la imagen de una virgen colocada en una hornacina, están impregnados de la poesía triste de las elegías”. 

Afegeix la llegenda


De nou a La Ilustración del 8 de juny de 1890 tornen a publicar la reproducció d’un quadre que Quer exposat a l’Exposició de Belles Arts que tenia lloc a Madrid aquells dies. 



Es tracta d’un bust femení que comparteix pàgina amb una altra obra de Francesc Masriera. El retrat de la Comtese Sarah, títol de l’obra, porta una sorpresa, ja que va firmat amb el nom de Gaude i datat a París l’any 1890.  A la secció Nuestros Grabados llegim: 

Más artista que pintor, hallanse armonizadas en Luis Quer las aspiraciones del que como él siente el arte, con las ilusiones que alimenta el poeta, porque en todos sus lienzos, en sus más sencillas notas de color, adivinase siempre el esfuerzo de su soñadora fantasía. Poetiza el arte, y de ahí que en todos sus cuadros, especialmente en los paisajes, que tienen algo que recuerdan a los de Urgell, se lea una sentida estrofa. Inspirase en los grandes contrastes y bellezas que la naturaleza ofrece, copiándola en sus encontrados aspectos. Busca en ella el manantial de su inspiración, presentándola de manera que en sus combinaciones de luz, sus celajes y vegetación, adivinanse los sentimientos que embargan el corazón del pintor, que, auxiliado por el arte, tributa un sentido recuerdo, llora o canta, evoca escenas y lugares que conserva latentes en su imaginación. 

(Si us fixeu, aquesta darrera part és igual a crítica que, també es publica a La Ilustración del 3 de febrer de 1889).

Separándose del camino hasta hoy emprendido, presenta un bonito busto de mujer, la Comtese Sarah, inspirado en la novela del célebre novelador francés Georges Ohnet; y aún que sólo puede considerarse como una manifestación de sus aptitudes para la pintura de este género, demuestra cuanto puede esperarse de quien, como él, se dedica con fe y entusiasmo al cultivo del divino arte.

Al Diario de Barcelona del 11 de febrer de 1891 apareix la següent notícia: “D. Luis Quer tiene expuestas esta semana en el salón Parés un paisaje, efecto del crepúsculo, con un celaje muy luminoso, y un busto, tratado de modo impresionista, vigoroso y de enérgico colorido”. Aquestes obres de Quer van compartir espai amb les d’Arturo Seriñá

EL SEU PAPER EN EL MÓN DEL COL.LECIONISME A CATALUNYA

Sembla que, a poc a poc, Quer es va deslliurant d’aquella forta influència que Urgell havia exercit sobre la seva pintura, però la mort de la seva esposa Concepció Farrés el 17 de novembre de 1897, deixant dos fills molt petits, va fer que Lluís Quer apartés la pintura per dedicar-se plenament a la seva professió com a antiquari i com a col.leccionista de grans obres d’art, món en el qual va destacar,  tot i que el sentiment de pintor seguia al seu cor, com demostra l’Anuari Riera de 1902 en el que Luís Quer Vicens consta com a pintor amb domicili al carrer del Pi 10 de Barcelona, local on tenia el seu taller de marcs.

A La Vanguardia del 16 de gener de 1896, a la crònica sobre l’Exposició de pintures històriques escrita per Raimon Casellas, es fa referència a la presència d’algunes obres propietat de Lluís Quer: 

“Siempre con las restricciones hechas más arriba respecto a autenticidad, no les falta a las escuelas del Norte alguna representación, con los cuadros allegados por los señores Pascual (don Sebastián y don Narciso) y por el señor Quer. (…) El tipo de Teniers, propiedad del señor Quer (…)”. 

A la revista Hispania del 15 de juliol de 1899 es publica un article sobre un díptic de principis del XVI, La Verge Maria i Sant Vicenç Ferrer, que en aquell anys formava part de la col.lecció d’Emili Cabot gràcies a les gestions de Quer, tal com explica Raimon Casellas:



 “Hará como dos años y medio, tres todo lo más, que Don Luis Quer, el inteligentísimo comerciante de antigüedades, que tantas cosas buenas ha desenterrado para delectación de los amateurs, invitó un día a los más íntimos tertulios de su establecimiento a ver un retablo que acababa de exhumar en una de sus provechosas excursiones por las comarcas catalanas. Allá fuimos los tertulianos, correspondiendo a la invitación; más, entre chasqueados y sorprendidos hubimos de quedar, cuando el simpático chamarilero nos mostró la hoja de una puerta , así como suena, la hoja de una puerta pintada al temple de un color grisáceo, con fuertes moldurajes en claro-oscuro que afectaban la forma de los correspondientes cuarterones. Nos quedamos mirando con extrañeza al anticuario, como preguntándole con la mirada, que si era para enseñarnos un madero embadurnado que nos había invitado. 
- Es que debajo de la capa de color al temple- manifestó nuestro hombre, contestando a la muda interrogación,- se oculta una pintura antigua , que sospecho ha de ser esplendorosa.”

El text segueix explicant que s’anava descobrint sota aquesta capa de pintura, fins a trobar-nos amb l’esplèndis retaule de l’església de Cervera. 

Actualment aquesta obra, l'autor de la qual fou Pedro Garcia de Benabarre, es troba exposada a la sala 24 del MNAC. Podeu llegir la fitxa aquí


Afegeix la llegenda


A la tesi doctoral presentada l’any 2011 per Maria Bárbara Marchi, Cercle Artístic de Sant Lluch 1893-2009; Història d’una institució referent per a la cultura barcelonina, també apareixen referències a Quer. Parla de l’exposició d’art antic de 1901 on es van exposar obres propietat del “madrileny Luis Quer”, que inlcoïa obres d’artistes flamencs, italians i espanyols del XV al XVIII. Entre els obres presentades El Davallament de la Creu de Van der Weyden, Bruegel, Greco, Morales, Viladomat, Goya, Reni i Tiépolo, i afirma “que mostren la capacitat dels “llucs” d’establir contactes crucials i obtenir cessions d’importància notable”. En aquesta mateixa tesi diu que és “difícil establir la identitat del col.leccionista que l’esmentat article d’Opisso només qualifica com a “col.leccionista propietario de esas obras.” Per un moment sembla que Marchi s’acosti al veritable col.leccionista, però de cop i volta gira la tesi i considera “més versemblant que el col.leccionista sigui Luis Quer i Boule…

Així doncs, Maria Bárbara Marchi es queda en la meva primera “opció”….  

Com a col.leccionista va posseir quadres de Goya com La Cucaña, Un Aquelarre, Interior d’una capella, La Reina Dº Maria Isabel de Portugal i Retrat de Don Tadeo Deocampo, noble gaditano, y su esposa, algunes de les quals es van publicar a la revista Hispania del 30 de maig de 1900 dedicat al gran pintor aragonès. 



Algunes d'aquestes obres són de difícil autentificació, altres no tant, com el cas d'aquest quadre La Cucaña. 

Afegeix la llegenda

També va ser un dels participants actius en la segona Exposició d’Art Antic que va tenir lloc a Barcelona durant la tardó de l’any 1902, sent membre de la Comissió Organitzadora. A la revista Hispania del 30 d’octubre de 1902 apareix una completa crònica El Museo de Bellas Artes y La Exposición de Arte Antiguo on llegim: 

Sin que haya montado para sus objetos instalación especial, ha contribuído también en parte no pequeña, al buen efecto del conjunto de la Exposición, el inteligente y simpático anticuario Don Luis Quer, a quien pertenecen una obra del Greco expuesta en el salón de la Reina Regente, un cuadro de asunto religioso que figura el “Descendimiento”, atribuído a Van der Weyden y otras notables obras artísticas”. 

Al catàleg de la mostra, on consta el carrer Minerva nº 2  com a direcció de Quer, tenim més detalls sobre les obres que formaven la col.lecció Quer cedides per l’exposició. Al Descendiment  número 223 del catàleg, s’hi afegeix  la part d’un retaule d’altar gòtic del XIV, de 2 x 0.80 m, format per vuit compartiments representatius de la vida i martiri de Sant Esteve, al central del qual hi ha la figura de Sant Esteve i Sant Joan (num. 382);  una pintura que representa Sant Francesc d’Asís (num. 1487),  un quadre anònim de Crist a la Creu (num.1582),  una obra “estil del greco” que representa Sant Francesc i un monjo, de 1,02 x 0,65 metres (num. 1588),  un retrat al pastel realitzat suposadament per Goya (num. 1823). 


Lluís Quer, com també faria el seu fill Francesc anys més tard, va realitzar importants negocis i va ser ell qui va presentar a la Junta de Museus interessants lots que van passar a formar part del patrimoni català. Com a principis de 1903 que la junta va adquirir per 4.000 pessetes, la part central d’un retaule d’altar gòtic, compost de vuit compartiments representatius de la vida i martiri de Sant Esteve i Sant Joan, peça del segle XIV procedent de l’església de Badalona. Dins del lot hi havia altres peces com una imatge gòtica de la Verge en alabastre; una creu parroquial de bronze, d’estil romànic; canelobres, encensers, vidres antics, creus…..

L’any 1904 els hi ofereix un altre lot a la Junta de Museus format per quadres de Rogau, Pantoja, Maella, L. Menéndez, Goya, etc. La Junta només va comprar, després d’un llarg procés de verificació de les obres, dues natures mortes de Luis Menéndez.

A principis de març de 1905 es va publicar un catàleg de les obres de pintura antiga que constituien la seva col.lecció, on hi ha reproduccions de Jeronimo Bosch, de Van der Leyde, de Petrus Cristus, de Lucas de Leyde, del Primaticcis, del Greco, de Pantoja de la Cruz, de Rubens, de Ribera, de Zurbarán, de Metzu, de Murillo, de Panini, de Goya, d’Adrián van der Welf i de Tiépolo. 

La reproducció d'algunes d'aquestes obres, fotografies realitzades l'any 1904 i que es conserven a l'Arxiu Mas de Barcelona, ens ajuden a entendre quines eren aquestes obres amb les que Quer negociava. 




Les obres que Lluís Quer va tenir en algún moment a la seva col.lecció les podem trobar en l'actualitat exposades en museus catalans, com és el cas del quadre de El Greco Francesc d'Asís i el germà Lleó meditant sobre la mort, que forma part de la col.lecció del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. 



Altres obres, com ja comentaven en aquells inicis del segle XX, podien ser interessants obres pintades "a la manera de..." com podria se el cas d'una altra obra de El Greco, Crist abraçat a la Creu, que tot i que el quadre que es conserva al Museu Parroquial de Sant Esteve d'Olot sembla igual al quadre de la fotografia de la col.lecció Quer, si mirem bé alguns detalls, com le mans, veurem que no es tracta de la mateixa obra. 

 
Afegeix la llegenda
    

   



Doncs aquí ho deixo... que per avui ja n'hi ha prou i massa, però seguiré buscant més informació sobre aquest pintor i les seves obres, de les que, com heu pogut veure aquí en tenim poques mostres. Però sobretot seguiré buscant dades que m'ajudin a saber més sobre el paper que Lluís Quer Vicens, i després el seu fill Frances, van tenir en el món de l'antiquari català.  Com ja dic sempre...seguirà...

---------------------------------------------------------------------------------

I avui, 22 de maig de 2017, una setmana més tard de la publicació, amplio el text amb algunes dades noves i fotografies de quadres que van pertànyer a la col.lecció Quer i que ara es troben en diversos museus catalans. Però primer vull agraïr a totes aquelles persones que han llegit, comentat i donat una volta més al meu article, fins al punt de col.laborar enviant-me informació, fotos, dades..... que li donen un suuuper plus al text! Moltíssimes gràcies a tots!

Afegeix la llegenda

Sobre el quadre de la Mare de Déu de la Llet, Joan Yeguas Gassó  me la va reubicar al Museu Nacional d'Art de Catalunya, amb el número d'inventari 64100 i que la peça "es tracta d'una versió hispana d'un Hans Memling que el 1931 ja formava part de la col.lecció Muntadas". Marco Antonio Scanu va aportar altres imatges que tenen relació i que m'han servit per aquest quadre... 



I Francesc Miralpeix em va donar la pista del quadre d'Antoni Viladomat que de la col.lecció Quer va passar, l'any 1896, al Museu Episcopal de Vic. 

Afegeix la llegenda

Gràcies de nou....