14 de maig 2017

EL SENYOR QUER DE SANTIAGO RUSIÑOL I EL SEU PAPER EN LA HISTÒRIA DEL COL.LECCIONISME I ANTIQUARIAT A CATALUNYA


JO SÓC BUZZ LIGHTYEAR. NO, JO SÓC BUZZ LIGHTYEAR

Us aviso abans de començar... aquest article és d'aquells una mica llarguets que de tant en tant necessito publicar, i quin millor lloc que el meu blog. També us dic que no cap córrer. Que el podeu llegir per sobre, en diagonal, a trossets, una mica cada dia, obviar les crítiques dels diaris de l'època que copió o llegir-lo tot. Però llegir-lo pensant que ens servirà per conèixer una mica més a un altre dels personatges oblidats de la nostra història més recent.  Una figura més d'aquelles que, sense donar-se molt a conèixer, sense protagonimes, sense fer massa soroll, etc, van fer la seva feina, van posar el seu granet de sorra, van treballar per fer que siguem com sóm i tinguem el que tenim. 


Anem-hi....

Dir-se igual que una altra persona pot ser un problema si un reconegut pintor es decideix a fer-te un retrat i a presentar-lo a una exposició. I si no, teniu l’exemple del retrat que Rusiñol va fer al Sr. Bofill de Sitges i que va ser excusa per aquest altre article. 

Pensareu…. problema, problema… potser no ho és…. però ja sabeu…. per mi aquests “trencaclosques” em xiflen, i ara porto uns dies intentant acabar aquest que sembla un “puzle” de 3.000 peces. 

Afegeix la llegenda

Fa uns dies em vaig tornar a topar amb un quadre de Santiago Rusiñol, el “El Sr. Quer al jardí”, gran tela pintada l’any 1889 i dedicada “a mi buen amigo L. Quer”. 

 El quadre, que des de 1922 forma part de la col.lecció del Mnac, va ser exposat durant el mes de juny de 1889 al Saló Parés de Barcelona, va ser portada del número de juny de La Ilustración. L’obra ja l’havia vist altres vegades, però aquest cop em va picar la curiositat, i no em vaig poder estar de qüestionar-me qui era aquell personatge, quina relació tenia amb Rusiñol i perquè el pinta en un jardí, assegut en un banc i llegint el que sembla una carta. 

Vaig buscar a Google informació ràpida, i la veritat és que en un primer moment em vaig desviar una mica de la resposta correcta, ja que la coincidència d’algunes dades em van guiar cap a la figura de Lluís Quer Cugat (Reus, 1850-1900), ric comerciant de vins, fill de Jaume Quer i Teresa Cugat; marit d’Adelaida Boule Oliva i pare de Lluís Quer Boule. Un empresari i polític reusenc que també va sentir la crida de l’art i la literatura, escrivint alguns llibres i obres de teatre i fundant el centre de Lectura a la seva ciutat natal…. però hi havia alguna cosa que em deia que no estàvem parlant del mateix Lluís Quer i vaig seguir altres camins… i aquests els vaig trobar tornant enrere i buscar com va arribar el quadre fins al MNAC.


I la relació amb Rusiñol em podia donar més dades? A l’Epistolari del Cau Ferrat 1889-1930 de Vinyet Panyella, publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans l’any 1981, tenim tres cartes enviades per Lluís Quer a Santiago Rusiñol. A la nota de l’autora sobre el remitent de les cartes llegim Lluís Quer i Vicens (Reus, 1850-1900). Pintor. Exposà les seves obres a Barcelona entre 1891 i 1900; concorregué als certàmens de 1888, 1894 i 1896. Rusiñol li pintà un retrat a l’oli el 1889.”

Isabel Coll, en el seu llibre Rusiñol publicat l’any 1990 ens dóna alguna dada més, com la seva tendència pictòrica de seguir als seus mestres paisatgistes, com Vayreda, i la seva trajectòria com a antiquari, però les dades de lloc i anys de naixement i mort, Reus 1850-1900, segueixen sent les dades errònies que es corresponen a Lluís Quer Cugat.

Lluís Quer i Vicens va néixer l’any 1859 i va morir a Barcelona el 1905. Dels seus primers anys de formació en tinc poques dades,  seguiré buscant, però la seva presència en les exposicions organitzades a la Sala Parés són constants des de 1887, una perseverança que, tot i les “males” crítiques que rep de la premsa del moment, no el fa defallir en la seva voluntat de ser pintor.

Durant la dècada dels 80 i 90 del segle XIX Lluís Quer va anar compaginant la seva passió per la pintura, amb el seu comerç de "cromos, estampas i marcos dorados", al carrer del Pi, primer número 6 i posterior 10, de Barcelona. 

  

El seu domicili estava al carrer Lluria 138 de la mateixa ciutat i és aquesta direcció la que cita al catàleg del L’Exposició Universal de Barcelona de 1888 on ell va participar amb un quadre.  

Es va casar amb Concepció Farrés Artigas, filla del Notari de la Vila de Gràcia,  Francesc Farrés i Viver, nascut a Sabadell l’any 1829 i mort a la Vila de Gràcia el 23 de febrer de 1889 i d’Anna Artigas Aranyó, morta el 5 de juny de 1899.  La parella Quer Farrés es va instal.lar a un pis del carrer de Sèneca 19, bloc d’habitatges de planta baixa i tres pisos que l’any 1879 havia fet construir el Sr. Farrés al metre d’obres Josep Arnau i on moriria deu anys més tard.  

Afegeix la llegenda

Aquell mateix any, el Sr. Farrés també va construir una casa de planta baixa i pis al carrer Minerva número 4, edifici que va encarregar a un mestre d’obres diferent, J. Sanllehy. El bloc feia cantonada amb el carrer Minerva, i a la planta baixa hi havia un local que durant uns anys va ser utilitzat per Lluís Quer que hi va posar una galeria d’art que es complementava amb la botiga-taller del carrer del Pi. 

Imatge del carrer de Sèneca entre el carrer de Monerva i Gran de Gràcia.
Al fons es veu la casa Fusté en construcció.


Concepció, que com les seves altres dues germanes i el seu germà va rebre una important educació,  també va sentir una atracció per l’art, i l’any 1894 va presentar una Marina a l’Exposició General de Barcelona, i en el catàleg de la mostra donen com a direcció el Carrer de Pi, 6, on el seu marit tenia el taller-botiga. La seva persona té una entrada al Diccionario de mujeres pintoras,  llibre escrit per Isabel Coll Mirabent. 

Una de les germanes de Concepció, Josefina, va ser escriptora, poeta i autora l’any 1886 del llibre Margarida de Ridaura i del llibre de poemes referents al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. El germà, Francesc, advocat, va ser l’autor La creu del monestir: La Torre de Sant Jeroni, publicat per la Impremta y Librería de J. Roca y Bros. A aquest hi hem d’afegir Francisca. 


Però la vida de la Concepció es va veure trencada molt aviat, i el 17 de novembre de 1897 moria al domicili familiar del carrer Séneca 19, deixant dos fills petits, Paquito, nascut cap a 1892, i en Lluís,  i un vidu de 40 anys. 

I a la mort de la mare, pocs anys més tard es va afegir el del pare, Lluís Quer i Vicens, que també moria molt jove, el 21 de desembre de 1905, als 47 anys.

Afegeix la llegenda

A la Veu de Catalunya del 22 de desembre de 1905 apareix l’esquela de la seva mort, donant com a dada que la casa mortuòria era al carrer Minerva, 2 de Gràcia, número que actualment es troba a la cantonada amb Diagonal, però que aquell any 1905 coincidia amb l’edifici del carrer Sèneca 19,  ja que en aquells anys només hi havia construïts els edificis cantoners amb Sèneca. Quer va ser enterrat al cementrir de Sant Gervasi. I al mateix número del diari es publica una necrològica :  

En Lluis Quer. Dolorosa sorpresa ha causat al món artístich barceloní la mort del conegut antiquari don Lluis Quer, ocorreguda ahir dijous a les nou del vespre. El finat únicament comptava 47 anys de edat, y res feya sospitar la crudel afecció que corcava sa existencia. 
Pintor paisatgista en la seva joventut, havia esboçat notes de naturalesa plenes de fonda emoció. Més tard, va dedicarse al comerç de pintures y antiguitats, donant a tota hora mostra del seu bon gust y de la seva perspicacia, fins al punt d’esser considerat ab justícia com un dels primers coneixedors en materies d'art. 
La seva botiga del carrer del Pi, y encara més la seva galeria del carrer de Minerva, atapaida de teles antigues y modernes de mérit reconegut, eran punts de reunió de artistes, arqueòlechs y aficionats, ja que, ademés dels seus coneixements, posseia el finat tal dó de gents y condicions de tracte, que li guanyaven al acte les simpatie de tothom.
Als fills del nostre plorat amich, a la seva germana y demés família, enviem la expressió del nostre viu sentiment per la immensa pérdua que han sofert.”

Devia ser en aquests anys, o a la mort de Concepció o a la de Lluís, quan una de les germanes d’ell, Dolors Quer Vicens, es va traslladar a la casa familiar del carrer Sèneca per cuidar dels nebots, i on moriria uns quants anys més tard, el 28 de gener de 1919.  

Afegeix la llegenda

Pocs dies més tard, el dia 1 de març, moria Lluís Quer Farrés al Col.legi de Sant Ignasi de Sarrià on s’estava preparant per convertir-se en religiós. A l’esquela nomenen al seu germà Francesc, al tutor el Sr. Rafael Estrany i a la senyoreta Enriqueta Puig, la qual es casaria amb Francesc a principis de 1920, tal com queda constància en l’esquela d’una de les ties maternes del seu marit, Francisca Farrés i Artigas, morta durant el 21 de desembre de 1921, en la que Enriqueta ja és "de Quer". 

Fem un petit incís sobre aquest tutor, del qual en trec unes dades que em fan suposar que Lluís Quer Vicens tenia els seus orígens a la ciutat vallesana de Terrassa. 

Josep Quer i Sala, nascut a Terrassa i mort a Barcelona l’any 1918 es va casar l’any 1873 amb Rosa Colomer i Trullás, també nascuda a Terrassa i morta a Barcelona l’any 1905. La parella va tenir diversos fills, i una de les noies, Àngels Quer Colomer (+Barcelona 1925), es va casar l’any 1900 amb Rafael Estrany Àlvarez (+Barcelona 1926) i van tenir quatre fill, un dels quals mort sent encara un nadó. Així doncs, Rafael Estrany, que no és el pintor mataroní de mateix nom (de nou les possibles confusions per coincidències), estava casat amb una cosina de Lluís Quer, relació familiar que hauria portat a una amistat i a una confiança important, fins al punt de nomenar-lo tutor dels seus dos fills menors. 

Va ser Francesc Quer i Farrés el que va seguir el negoci d'antiquari del pare, traslladant l'antiga botiga del carrer del Pi a un local del carrer de la Palla 27, on actualment encara hi ha un antiquari. 

L’any 1922 Francesc va fer donació a la Junta de Museus el retrat del seu pare pintat per Santiago Rusiñol. La seva relació entre els Quer i aquesta entitat cultural va ser molt intesa al llarg dels primers anys del XX. Primer amb les gestions realitzades per Lluís pare, i posteriorment, amb les del fill, tal i com s’explica al llibre La política d’adquisicions de la Junta de Museus, 1890-1923, escrita per Maria Josep Boronat. La donació del quadre de Rusiñol té lloc l’any després que Francesc Quer realitzés una sèrie de vendes a la Junta de Museus en les que va obtenir un bon benefici econòmic. 



Francesc Quer va morir el dia 1 de setembre de 1941, als 49 anys, una edat molt jove, com el seu pare, que un cop més va impedir a aquesta interessant personalitat esdevenir una figura destacada en el món de l’art català. 


LLUÍS QUER VICENS, PINTOR “MANIERISTA”

Durant la seva primera joventut Lluís Quer va intentar fer-se un lloc entre els pintors catalans d’aquells darrers anys del segle XIX, tot i que la claríssima (massa clara) influència  que altres artistes exercien sobre la seva obra i la falta de llibertat i valentia pictòrica, va fer que el seu objectiu no arribés a bon port. Però tot i això, i potser per la seva amistat amb els artistes, intel.lectuals i marxats que formaven part de la “colla de Can Parés” va permetre que Quer exposés en moltes de les mostres que se celebraven al Saló Parés durant aquells anys.

Les crítiques que rebien les seves obres en els diaris i setmanaris del moment, especialment a La Dinastía, a la secció “Barcelona Artística”, firmada per L.A, sigles que amaguen al crític Luis Alfonso, no eren massa, o gens elogioses, tal com podrem veure a continuació, tot i que alguns dels seus quadres van il.lustrar les portades d’altres setmanaris com La Ilustración

Repassem algunes crítiques rebudes, començant per les de l’any 1887 que va ser recorrent la presència d’obres de Quer a les exposicions de la Parés.

Al diari La Dinastia del 9 de març de 1887 es publica la crònica de l’exposició del Saló Parés on es mostren obres de Meifren i de Quer. Sobre els treballs d’aquest Alonso diu  que “los paisajes de Quer, adolecen de una falta nativa, que malogren sus buenas condiciones, recuedan al punto las de Urgell, parece como que van a confundirse con ellos, pero ni se confunden ni son de Urgell”

A la Dinastia, del 5 d’abril de 1887 es fa un original crònica de l’Exposició del Saló Parés, un joc de paraules i dobles sentits que val la pena llegir i interpretar:

 “Fué tal el aguacero del domingo que se inundó la calle de Petrixol y en casa Parés formó un mar.... Escalante lo encerró en un marco, dejó navegando en él un barco azotado por la tempestad y rompiendo sin duda, un trozo del techo dejó ver las plomizas nubes que han flotado constantemente estos días en nuestro horizonte. 
Las aguas del citado mar, sin duda a causa de la lluvia, son muy espesas y parece que con las olas lleven mezclada alguna argamaza... pero de todas suertes el esfuerzo del citado artista es digno de loa.
Para guarecerse del chaparrón, Campmany se entró en los soportales del Teatro del Liceo, que copió con más escrupulosidad y detenimiento que soltura, más que, en suma, no copió mal.
Mientras tanto Urgell (...)
Quer- ¿y cómo no?- emprendió la caminata en pos de su maestro, pero a pesar de ser más joven y más ágil, por lo tanto, que aquél, quedóse atrás, y cual otras veces no pudo llegar donde aquel había llegado. El paisaje en que se ha quedado Quer, es muy oscuro en la parte de tierra y claro (amarillento) en la de cielo, lo cual forma un contraste sobradamente duro. ¿Dejaré por eso de elogiar la perseverancia y laboriosidad del artista? No.” 

De nou a La Dinastia, el 14 d’abril de 1887 torna a parlar de la mostra a la Sala Parés i   Alfonso, que com podem veure no era un gran fan de l’obra de Quer, torna a dir: “Quer ha expuesto un lienzo que, por supuesto, es remedo y memoria de los paisajes de Urgell. El artista ha estado en él mismo bastante atinado, y sus adelantos son visibles, adelantos en la imitación. Aquí de la frase que cité en otra ocasión, de Miquel Angel: “El que va en pos de alguno nunca le pasará delante”

I amb la seva continuïtat crítica La Dinastía del 27 d’abril de 1887 fa una nova  crònica sobre l’exposició de pintura i escultura a la Parés. Entre els artistes destacats hi ha Clapés, amb un criticadíssim quadre que representa Sant Francésc d’Asís; Santiago Rusiñol també hi va ser present amb un paisatge de Montjuïch, obra que, com la de Clapés, sembla que tampoc va agradar a Alfonso que diu d’ella “Rusiñol ha vuelto a exponer, y también un estudio de las faldas de Montjuich. Lo que de la anterior puede decirse de esta obra; como estudio excelente, como cuadro no lo es. Rusiñol, que tan excelentes facultaes demuestra debe evitar además, cierta totalidad monótona y cierta confusión de términos que se nota en sus óleos”.

Però aquest cop l’obra de Lluís Quer sembla que se salva, per un moment, de la crítica d’Alfonso que escriu:  “es el reverso del anterior (referint-se al quadre de Rusiñol); carece el uno de composicón y asunto, mas se recomienda por la ejecución. Flaquea esta en el de Quer y sobresale por el pensamiento que es sencillo, elocuente y bello. Titúlase el cuadro “Mors et vita”; aquella la simboliza un cementerio, esta un tren. El pintor urgeliano, ha demostrado que sabe pensar; procure ahora mejorar la expresión material del pensamiento”.

Dèiem que es salva de la crítica per pels, ja que a La Dinastia 22 de maig de 1887  diu: “Quer exponía un paisaje de poca consisténcia, pero de agradable aspecto”

A La Dinastia del 1 de juny de 1887 en una nova crònica  ens enumeren els pintors que han exposat a la Parés, entre els que em crida l’atenció la presència de Corcos, que exposa “una media figura de mujer con la que no hay que ser muy exigente en materia de dibujo, pero de buen empaque y buen color”.  També exposa Llimona, Cusí, Graner, Martí Alsina, Mas i Fondevila, Rusiñol, Tamburini i Quer del que diu “que repetidas veces he calificado de Urgell 2º, tanto más cuanto que es patente el empeño de este paisajista en imitar a su maestro. Lo curioso es que, en varios de los lienzos que en la Exposición Parés presenta, no ya recuerda a Urgell, si no a Theo, el que en Eldorado borronea un paisaje en cinco minutos.” 

Aquell any 1888 Lluís Quer va participar amb un quadre de Paisatge a l’Expo Universal de Barcelona que tenia el número 334 del catàleg on el pintor dóna com a direcció de contacte el carrer  Lluria 138.

Afegeix la llegenda
La Dinastia, 24 de juny de 1888,  llegim sobre expo Parés: “hay en uno de los muros del Salón Parés, puestos en fila, cuadros de país y apaisados de Vayreda, Galwey y Rusiñol; el conjunto es una faja verde casi igual de un extremo a otro, porque Galwey recuerda a Vayreda y Rusiñol se parece un poco a Galwey, y como por allí anda Quer que cansado de imitar  en valde a Urgell, se ha dado, en valde igualmente, a imitar a Galwey, resulta una monotonía de pintura de país, igual a la que resultaría de tres o cuatro pianos sonando uno tras de otro largo tiempo la misma frase musical”

Però no tot eren males crítiques. Al setmanari La Ilustración del 3 de febrer de 1889 es publica a portada un quadre de Quer que estava exposat a la mostra del Saló Parés. 

Afegeix la llegenda
Es tracta del retrat d’una dona amb un mocador al cap, que sota el títol de María, mira somrient cap a l’espectador. I en l’apartat Nuestros grabados llegim: 

Pertenece Luis Quer al grupo privilegiado de pintores que sienten poetizan el arte. Más poeta que pintor, léese en todos us cuadros una sentida estrofa. Su musa es casi siempre melancólica: sus paisajes, pues que la figura no ha sido hasta ahora objeto de su preferente estudio, conservan un algo que recuerda a los de su maestro el distinguido paisajista Modesto Urgell. Como él, inspírase en los grandes contrastes y bellezas que la naturaleza ofrece, copiándola en sus encontrados aspectos. Busca en ella el manantial de su inspiración,  presentándola  de manera que en sus combinaciones de luz, sus celajes, vegetación y sencillas agrupaciones, adivinanse los sentimientos que embargan el corazón del pintor, que auxiliado por el arte tributa un sentido recuerdo, llora o canta, evoca escenas y lugares que conserva latentes en su imaginación.
Separándose del camino hasta hoy emprendido, presenta un bonito busto de mujer, al que titula sencillamente María; y aunque sólo puede considerarse como una manifestación de su aptitud para la figura, demuestra en la delicadeza de su ejecución y la brillantez del colorido, cuánto puede esperarse de quien como él dedicase con fe y entusiasmo al arte del divino Apeles”. 

Durant el mes de juny de 1889 s’obra una nova exposició col.lectiva a la Sala Parés. Masriera, Rusiñol, Casas, l’escultor Reynés i Quer. A La Vanguardia del 14 de juny de 1889, llegim: “El señor Quer expone un interior de capilla que reproduce perfectamente la impresión del natural. Produce excelente efecto la luz esplendorosa del exterior que penetra por la puerta mal cerrada del templo”.

A l’expo a la Sala Parés de primavera de 1889 exposen Rusiñol, Casas i Clarassó, i és en aquesta mostra que es veu per primera vegada el retrat del pintor Quer realitzat per Rusiñol.  A La Vanguardia del 8 de juny de 1889 llegim la crònica de l’exposició:

Difícil es decir cual de los cuatro cuadros expuestos sobresale de los demás; como cuadro acabado ninguno hay como el retrato del pintor Quer.
El fondo es de una verdad y belleza que encantan y está perfectamente encajado el personaje en el medio elegido por el pintor; hay esa compenetración de sentimientos entre la naturaleza y las figuras que la animan, tan difícil de encontrar para el artista.

El quadre també es reprodueix a la portada de La Ilustración del 16 de juliol de 1889 i al text que fa referència a aquest llegim: “El retrato de su amigo y compañero, Luis Quer, destacándose sobre un fondo de severos cipreses…”

Rusiñol dedica el quadre al seu amic L. Quer, una amistat que, tot que encara falta molt per saber, sembla que va ser molt intensa durant els pocs anys que la van poder gaudir tal i com demostren les cartes enviades per Quer a Rusiñol. La primera, datada al mes d’abril de 1889 mateix any del retrat, i mentre Rusiñol es troba pintant a Poblet, Quer li explica diverses coses del que passava a Barcelona. Entre les coses que escriu, i ara que sabem alguna cosa més sobre la vida de Quer, em crida l’atenció quan diu “pero como a cap de casa tengo también mis deberes que cumplir”, una frase sense més importància artística però que fa referència a la seva nova condició familiar, ja que el seu sogre, Francesc Farrés i Viver, notari de la Vila de Gràcia,  mort pocs dies abans, el 23 de febrer de 1889.  

La segona carta, enviada pocs dies més tard, fa referència al retrat que Rusiñol li va fer i que s’ha exposat a la Sala Parés, així com li envia records a Ramon Casas, el qual també està a Poblet passant uns dies amb Rusiñol. 

La tercera carta és d’octubre de 1889, i Lluís Quer es troba a Sant Jeroni de la Murtra, Badalona i Rusiñol a París. La carta, en la que Quer li fa certes confessions d’amor, de vida, de dubtes….. està escrita des del que ell titlla de “cuatro meses de claustro”, i li demana que li enviï la resposta a la direcció del carrer de Lauria  (Lluria) 138 de Barcelona, on espera estar aviat. 

Què feia a Sant Jeroni de la Murtra? Es va tancar en un monestir? Doncs el monestir, joia del gòtic català, va estar habitat per monjos fins l’any 1835, data que va patir una crema parcial. Amb la desamortització de Mendizábal, el monestir va ser subhastat i entre els anys de pas del XIX al XX es va convertir en una colònia d’estiuejants i font d’inspiració pels més literats com podien ser els futurs cunyats de Quer. 

Vista general de Sant Jeroni de Murtra convertit en colònia d'estiu

La família Farrés Artigas passava temporades a la colònia de Sant Jeroni de Murtra.  A La Dinastía del 11 de setembre de 1886 es publica una crònica-notícia que ens en dóna constància: “La colonia residente en este ex-convento y caseríos contiguos ha celebrado ayer y hoy su fiesta mayor, a la que han concurrido bastantes forasteros (…). Hoy por la tarde se ha celebrado el acostumbrado certámen literario en la sala de espectáculos (…). Ganó la flor natural por su hermosa poesia “Violant” la señorita Josefina Farrés, quien nombró reina de la fiesta a la simpática señorita Conchita Chassignet, que junto a la poetisa laureada obtuvo una ovación al subir al escenario. El premio a la poesía histórica la obtuvo D. Francisco Farrés por su composición “La torre de San Jeroni”, que es de indiscutible mérito literario.”




Podria ser que el paisatge triat per Rusiñol per retratar a Quer fos un raconet de Sant Jeroni? o de la Vila de Gràcia, que en aquells moments encara tenia cases amb grans jardins? 


Detall de l'edifici que pinta Rusiñol al fons del quadre.

Però el 25 de febrer de 1890 Quer es troba a Barcelona, ja que assisteix a la festa d’aniversari de Santiago Rusiñol, on també hi havia altres intel.lectuals i artistes com el mateix Ramon Casas, còmplice de Rusiñol en l’original trobada, Parés, Monegal, Sanchez Ortiz, Frederic Rahola, Narcís Oller, etc..



Tornant al pintor. Al número especial que, amb motiu de l’exposició a la Sala Parés va publicar la Vanguardia del 19 de desembre de 1889, tenim una sèrie de gravats que representen algunes de les obres exposades. Entre aquestes una obra de Quer, que va presentar :

“una cabeza y varios paisajes, sobresaliendo esos sobre aquella. Su temperamento melancólico se aviene con el crepúsculo que es la nota dominante en todos sus paisajes. En el que titula el último  asilo y el que figura un callejón solitario, destacándose en el cielo la imagen de una virgen colocada en una hornacina, están impregnados de la poesía triste de las elegías”. 

Afegeix la llegenda


De nou a La Ilustración del 8 de juny de 1890 tornen a publicar la reproducció d’un quadre que Quer exposat a l’Exposició de Belles Arts que tenia lloc a Madrid aquells dies. 



Es tracta d’un bust femení que comparteix pàgina amb una altra obra de Francesc Masriera. El retrat de la Comtese Sarah, títol de l’obra, porta una sorpresa, ja que va firmat amb el nom de Gaude i datat a París l’any 1890.  A la secció Nuestros Grabados llegim: 

Más artista que pintor, hallanse armonizadas en Luis Quer las aspiraciones del que como él siente el arte, con las ilusiones que alimenta el poeta, porque en todos sus lienzos, en sus más sencillas notas de color, adivinase siempre el esfuerzo de su soñadora fantasía. Poetiza el arte, y de ahí que en todos sus cuadros, especialmente en los paisajes, que tienen algo que recuerdan a los de Urgell, se lea una sentida estrofa. Inspirase en los grandes contrastes y bellezas que la naturaleza ofrece, copiándola en sus encontrados aspectos. Busca en ella el manantial de su inspiración, presentándola de manera que en sus combinaciones de luz, sus celajes y vegetación, adivinanse los sentimientos que embargan el corazón del pintor, que, auxiliado por el arte, tributa un sentido recuerdo, llora o canta, evoca escenas y lugares que conserva latentes en su imaginación. 

(Si us fixeu, aquesta darrera part és igual a crítica que, també es publica a La Ilustración del 3 de febrer de 1889).

Separándose del camino hasta hoy emprendido, presenta un bonito busto de mujer, la Comtese Sarah, inspirado en la novela del célebre novelador francés Georges Ohnet; y aún que sólo puede considerarse como una manifestación de sus aptitudes para la pintura de este género, demuestra cuanto puede esperarse de quien, como él, se dedica con fe y entusiasmo al cultivo del divino arte.

Al Diario de Barcelona del 11 de febrer de 1891 apareix la següent notícia: “D. Luis Quer tiene expuestas esta semana en el salón Parés un paisaje, efecto del crepúsculo, con un celaje muy luminoso, y un busto, tratado de modo impresionista, vigoroso y de enérgico colorido”. Aquestes obres de Quer van compartir espai amb les d’Arturo Seriñá

EL SEU PAPER EN EL MÓN DEL COL.LECIONISME A CATALUNYA

Sembla que, a poc a poc, Quer es va deslliurant d’aquella forta influència que Urgell havia exercit sobre la seva pintura, però la mort de la seva esposa Concepció Farrés el 17 de novembre de 1897, deixant dos fills molt petits, va fer que Lluís Quer apartés la pintura per dedicar-se plenament a la seva professió com a antiquari i com a col.leccionista de grans obres d’art, món en el qual va destacar,  tot i que el sentiment de pintor seguia al seu cor, com demostra l’Anuari Riera de 1902 en el que Luís Quer Vicens consta com a pintor amb domicili al carrer del Pi 10 de Barcelona, local on tenia el seu taller de marcs.

A La Vanguardia del 16 de gener de 1896, a la crònica sobre l’Exposició de pintures històriques escrita per Raimon Casellas, es fa referència a la presència d’algunes obres propietat de Lluís Quer: 

“Siempre con las restricciones hechas más arriba respecto a autenticidad, no les falta a las escuelas del Norte alguna representación, con los cuadros allegados por los señores Pascual (don Sebastián y don Narciso) y por el señor Quer. (…) El tipo de Teniers, propiedad del señor Quer (…)”. 

A la revista Hispania del 15 de juliol de 1899 es publica un article sobre un díptic de principis del XVI, La Verge Maria i Sant Vicenç Ferrer, que en aquell anys formava part de la col.lecció d’Emili Cabot gràcies a les gestions de Quer, tal com explica Raimon Casellas:



 “Hará como dos años y medio, tres todo lo más, que Don Luis Quer, el inteligentísimo comerciante de antigüedades, que tantas cosas buenas ha desenterrado para delectación de los amateurs, invitó un día a los más íntimos tertulios de su establecimiento a ver un retablo que acababa de exhumar en una de sus provechosas excursiones por las comarcas catalanas. Allá fuimos los tertulianos, correspondiendo a la invitación; más, entre chasqueados y sorprendidos hubimos de quedar, cuando el simpático chamarilero nos mostró la hoja de una puerta , así como suena, la hoja de una puerta pintada al temple de un color grisáceo, con fuertes moldurajes en claro-oscuro que afectaban la forma de los correspondientes cuarterones. Nos quedamos mirando con extrañeza al anticuario, como preguntándole con la mirada, que si era para enseñarnos un madero embadurnado que nos había invitado. 
- Es que debajo de la capa de color al temple- manifestó nuestro hombre, contestando a la muda interrogación,- se oculta una pintura antigua , que sospecho ha de ser esplendorosa.”

El text segueix explicant que s’anava descobrint sota aquesta capa de pintura, fins a trobar-nos amb l’esplèndis retaule de l’església de Cervera. 

Actualment aquesta obra, l'autor de la qual fou Pedro Garcia de Benabarre, es troba exposada a la sala 24 del MNAC. Podeu llegir la fitxa aquí


Afegeix la llegenda


A la tesi doctoral presentada l’any 2011 per Maria Bárbara Marchi, Cercle Artístic de Sant Lluch 1893-2009; Història d’una institució referent per a la cultura barcelonina, també apareixen referències a Quer. Parla de l’exposició d’art antic de 1901 on es van exposar obres propietat del “madrileny Luis Quer”, que inlcoïa obres d’artistes flamencs, italians i espanyols del XV al XVIII. Entre els obres presentades El Davallament de la Creu de Van der Weyden, Bruegel, Greco, Morales, Viladomat, Goya, Reni i Tiépolo, i afirma “que mostren la capacitat dels “llucs” d’establir contactes crucials i obtenir cessions d’importància notable”. En aquesta mateixa tesi diu que és “difícil establir la identitat del col.leccionista que l’esmentat article d’Opisso només qualifica com a “col.leccionista propietario de esas obras.” Per un moment sembla que Marchi s’acosti al veritable col.leccionista, però de cop i volta gira la tesi i considera “més versemblant que el col.leccionista sigui Luis Quer i Boule…

Així doncs, Maria Bárbara Marchi es queda en la meva primera “opció”….  

Com a col.leccionista va posseir quadres de Goya com La Cucaña, Un Aquelarre, Interior d’una capella, La Reina Dº Maria Isabel de Portugal i Retrat de Don Tadeo Deocampo, noble gaditano, y su esposa, algunes de les quals es van publicar a la revista Hispania del 30 de maig de 1900 dedicat al gran pintor aragonès. 



Algunes d'aquestes obres són de difícil autentificació, altres no tant, com el cas d'aquest quadre La Cucaña. 

Afegeix la llegenda

També va ser un dels participants actius en la segona Exposició d’Art Antic que va tenir lloc a Barcelona durant la tardó de l’any 1902, sent membre de la Comissió Organitzadora. A la revista Hispania del 30 d’octubre de 1902 apareix una completa crònica El Museo de Bellas Artes y La Exposición de Arte Antiguo on llegim: 

Sin que haya montado para sus objetos instalación especial, ha contribuído también en parte no pequeña, al buen efecto del conjunto de la Exposición, el inteligente y simpático anticuario Don Luis Quer, a quien pertenecen una obra del Greco expuesta en el salón de la Reina Regente, un cuadro de asunto religioso que figura el “Descendimiento”, atribuído a Van der Weyden y otras notables obras artísticas”. 

Al catàleg de la mostra, on consta el carrer Minerva nº 2  com a direcció de Quer, tenim més detalls sobre les obres que formaven la col.lecció Quer cedides per l’exposició. Al Descendiment  número 223 del catàleg, s’hi afegeix  la part d’un retaule d’altar gòtic del XIV, de 2 x 0.80 m, format per vuit compartiments representatius de la vida i martiri de Sant Esteve, al central del qual hi ha la figura de Sant Esteve i Sant Joan (num. 382);  una pintura que representa Sant Francesc d’Asís (num. 1487),  un quadre anònim de Crist a la Creu (num.1582),  una obra “estil del greco” que representa Sant Francesc i un monjo, de 1,02 x 0,65 metres (num. 1588),  un retrat al pastel realitzat suposadament per Goya (num. 1823). 


Lluís Quer, com també faria el seu fill Francesc anys més tard, va realitzar importants negocis i va ser ell qui va presentar a la Junta de Museus interessants lots que van passar a formar part del patrimoni català. Com a principis de 1903 que la junta va adquirir per 4.000 pessetes, la part central d’un retaule d’altar gòtic, compost de vuit compartiments representatius de la vida i martiri de Sant Esteve i Sant Joan, peça del segle XIV procedent de l’església de Badalona. Dins del lot hi havia altres peces com una imatge gòtica de la Verge en alabastre; una creu parroquial de bronze, d’estil romànic; canelobres, encensers, vidres antics, creus…..

L’any 1904 els hi ofereix un altre lot a la Junta de Museus format per quadres de Rogau, Pantoja, Maella, L. Menéndez, Goya, etc. La Junta només va comprar, després d’un llarg procés de verificació de les obres, dues natures mortes de Luis Menéndez.

A principis de març de 1905 es va publicar un catàleg de les obres de pintura antiga que constituien la seva col.lecció, on hi ha reproduccions de Jeronimo Bosch, de Van der Leyde, de Petrus Cristus, de Lucas de Leyde, del Primaticcis, del Greco, de Pantoja de la Cruz, de Rubens, de Ribera, de Zurbarán, de Metzu, de Murillo, de Panini, de Goya, d’Adrián van der Welf i de Tiépolo. 

La reproducció d'algunes d'aquestes obres, fotografies realitzades l'any 1904 i que es conserven a l'Arxiu Mas de Barcelona, ens ajuden a entendre quines eren aquestes obres amb les que Quer negociava. 




Les obres que Lluís Quer va tenir en algún moment a la seva col.lecció les podem trobar en l'actualitat exposades en museus catalans, com és el cas del quadre de El Greco Francesc d'Asís i el germà Lleó meditant sobre la mort, que forma part de la col.lecció del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. 



Altres obres, com ja comentaven en aquells inicis del segle XX, podien ser interessants obres pintades "a la manera de..." com podria se el cas d'una altra obra de El Greco, Crist abraçat a la Creu, que tot i que el quadre que es conserva al Museu Parroquial de Sant Esteve d'Olot sembla igual al quadre de la fotografia de la col.lecció Quer, si mirem bé alguns detalls, com le mans, veurem que no es tracta de la mateixa obra. 

 
Afegeix la llegenda
    

   



Doncs aquí ho deixo... que per avui ja n'hi ha prou i massa, però seguiré buscant més informació sobre aquest pintor i les seves obres, de les que, com heu pogut veure aquí en tenim poques mostres. Però sobretot seguiré buscant dades que m'ajudin a saber més sobre el paper que Lluís Quer Vicens, i després el seu fill Frances, van tenir en el món de l'antiquari català.  Com ja dic sempre...seguirà...

---------------------------------------------------------------------------------

I avui, 22 de maig de 2017, una setmana més tard de la publicació, amplio el text amb algunes dades noves i fotografies de quadres que van pertànyer a la col.lecció Quer i que ara es troben en diversos museus catalans. Però primer vull agraïr a totes aquelles persones que han llegit, comentat i donat una volta més al meu article, fins al punt de col.laborar enviant-me informació, fotos, dades..... que li donen un suuuper plus al text! Moltíssimes gràcies a tots!

Afegeix la llegenda

Sobre el quadre de la Mare de Déu de la Llet, Joan Yeguas Gassó  me la va reubicar al Museu Nacional d'Art de Catalunya, amb el número d'inventari 64100 i que la peça "es tracta d'una versió hispana d'un Hans Memling que el 1931 ja formava part de la col.lecció Muntadas". Marco Antonio Scanu va aportar altres imatges que tenen relació i que m'han servit per aquest quadre... 



I Francesc Miralpeix em va donar la pista del quadre d'Antoni Viladomat que de la col.lecció Quer va passar, l'any 1896, al Museu Episcopal de Vic. 

Afegeix la llegenda

Gràcies de nou....

10 d’abr. 2017

LA CASA VILELLA DE SITGES. 1919-2017. LA NOVA AU FÈNIX SITGETANA



Resultado de imagen de "casa vilella"
Construcció de la casa Vilella, 1919


Aquests darrers dies, coincidint amb els 84 anys de la inauguració de l'Hotel Terramar Palace, l'any 1933, Sitges ha celebrat la recuperació d’un element patrimonial que forma part el catàleg arquitectònic del poble i que durant anys ha patit una important situació d’abandó i degradació. 

Resultado de imagen de "casa vilella" reus
Casa Vilella abans de la restauració


La casa Vilella, també coneguda per ser la residència Helvètica, ha sigut protagonista d’aquest blog diverses vegades, i per sort, avui ho torna a ser per una bona notícia: la seva restauració i reobertura com a hotel de luxe. 


Resultado de imagen de "casa vilella"
Foto actual de la restaurada Casa Vilella

Sobre la casa s’han escrit diverses notes, i darrerament ha arribat a ser un dels escenaris principals del llibre escrit per Jord Milà Franco, Històries del poble silencós. Sitges durant la Guerra Civil,  en el que se’n explica, entre moltes altres, la història viscuda, per i a la casa, durant la Guerra Civil Espayola.  


Estat casa Vilella, octubre 2011

Però jo em pregunto…. com va anar “la vida” d’aquesta casa entre 1919, any de la seva construcció, fins a l’esclat de la guerra l’any 1936? I en aquest petit article intento estirar una mica el fil, lligat a la història del Passeig de Sitges i dels seus habitant..…. 

Durant el mes d’abril de 1919, un dia d’aquests fa 98 anys, l’arquitecte Joan Rubió i Bellver firmava els plànols del que seria el seu únic projecte a Sitges, projecte que va ser aprovat en el Ple de l’Ajuntament de Sitges del dia 5 de maig de 1919. 


Resultado de imagen de "casa vilella"
Afegeix la llegenda

Aquesta sol.licitud d’obres, entrada pel senyor Joan Vilella Estivill per construir un xalet al passeig de la Ribera de Sitges, va tenir ressò a la premsa sitgetana, com el Baluard de Sitges del 19 de maig de 1919, ja que la instància va ser escrita en català, “essent aquest el primer cas que recordem”. Una importància que se suma al fet que la que tornem a conèixer com a casa Vilella, va ser una de les primeres cases que es va construir al nou passeig sitgetà. 



La imagen puede contener: exterior
Casa Vilella, encara aïllada, en una foto aèria.

El promotor de la casa va ser Joan Vilella Estivill, destacat banquer i empresari, que havia nascut a Reus l’any 1878, ciutat en la que també va morir-hi el 29 de juliol de 1925, mentre passava uns dies a la casa de camp que tenien allà. Casat amb Concepció Puig Pratdesaba (+ Barcelona, 1943) la parella va tenir tres fills, Teresa, Joan i Gaietà. La primera es va casar amb Pau Gasull Sardà, fill d'un altre ric comerciant d'olis de Reus, Fèlix Gasull; el segon amb Isabel Mayner i el tercer amb Dolors Ferrer. 


Ex-libris de Gayetà Vilella, fill de Joan Vilella Estivill

Un germà del Sr. Vilella, Ramon, es va casar amb Teresa Macaya Tarrats (+ Reus, 1950), de la fàbrica de xocolates Macaya de Reus, vivint des de finals del XIX, fins a la mort de Ramon l'any 1956, al carrer Santa Anna 10 de la mateixa ciutat. La parella va tenir quatre fills, i la filla, Teresa, es va casar amb Álvaro Gasull Sardà, germà de Pau, casat amb l'altra Teresa Vilella. Coses de famílies i pobles....






El Sr. Vilella havia començat amb l'exportació de fruits secs, a la banca, va tenir una important fàbrica de vidres, una de botons, i una refineria de petroli instal.lada a Reus, negocis que li van suposar una boníssima situació econòmica. 


La imagen puede contener: cielo y exterior
Façana lateral i posterior de la casa Vilella, encara aïllada


Joan Vilella Estivill i la seva família es van traslladar a viure a Barcelona, on l’any 1912 ja els trobem domiciliats al Passeig de Sant Joan número 7, principal, tal com queda constància en els documents que entrega a l’Ajuntament de Barcelona entre 1912 i 1915 al demanar diverses llicències d’obres per a la seva fàbrica de vidre al carrer Llull. Aquest edifici era propietat de Pablo Casadas, i construït l’any 1898 segons projecte de l’arquitecte Adolf Ruiz. 






L’any 1914 el Sr. Vilella adquireix el conegut Palau (o casa) Macaya, obra encarregada per Roman Macaya i Gibert l’any 1899 a l’arquitecte Puig i Cadafalch al Passeig de Sant Joan 104, edifici que l’any 1947 seria venut La Caixa. Pel que sembla, el Sr. Roman Macaya i la seva primera esposa, Maria del Carmen Sanmartí, que va morir l’amy 1904, no van arribar a viura al “palau”, ja que a l’esquel.la de la Sra. Sanmartí de Macaya, apareix la casa mortuòria al Passeig de Sant Joan 272. 


Resultado de imagen de "palau macaya"
Casa Macaya a Passeig de Sant Joan


La construcció de la casa de Puig i Cadafalch va ser més un encàrreg per treure rendiment amb els lloguers? A la Vanguardia del dia 7 de març de 1907 apareix publicat un anunci de lloguer del pis principal de la casa per cinquanta duros. L’anunci es publica setmana rere setmana fins a l’any 1909. El pis comptava amb 6 habitacions, gran menjador, gas, electricitat, bany, calefacció i un gran jardí… i durant el mes de febrer de 1909 demanen 300 pessetes. Els pisos s’anaven anunciant amb diversos reclams durant els primers anys del XX. 

L’any 1922 ja consta que el “diccionario Espasa” té la seu a 1er 2º de la casa Macaya. I anys més tard, cap a 1924, a la casa hi viu la família formada per l’advocat Guillem Roca Waring i la Sra. Mariita  Fort de la Calzada. Però l’any 1926 ens consta que el “aceite para motores diesel y semi-diesel” Sanson es pot comprar a la societat Juan y Cayetano Vilella, al passeig de Sant Joan 104, els fills del senyor Vilella Estivill, mort un any abans i deixant-los com a hereus, i per tant, propietaris de la Casa Macaya. L’any 1928 al 1er 2º hi viu la família Brú de Solà Tello, i durant el mes de desembre de 1934 hi va morir Josep Vázquez Tafall.


Al finalitzar la guerra Civil, una nota publicada a la Vanguardia, el dia 17 de setembre de 1939 ens demostra la importància que per alguns tenia la música. Es gratificava amb 400 pessetes qui donés dades sobre uns pianos de cua que “salieron durante periodo rojo del Paseo de San Juan 104”

Tot i que, com ja hem dit, Ramon Vilella Estivill es va casar amb Teresa Macaya Tarrats, sembla que entre aquesta i els Macaya Sanamartí no hi havia una relació familiar directa.

Resultado de imagen de "joan vilella estivill"
Retrat de Joan Vilella Estivill publicat a Viquipèdia
És a dir, la compra de la casa Macaya per part de Joan Vilella no sembla venir d’un tema familiar, una simple coincidència de cognoms, sinó que és un tema de negocis, ja que segurament els Macaya Sanmartí i els Vilella Puig es coneixien dels seus cercles barcelonins i sitgetans, on els fills de Roman Macaya, Ignasi i Alfons, tenien un xalet, també al sector Terramar, edici actualment desaparegut. I a més a més,  Alfons també va ser, juntament amb Salvador Casacuberta, el fundador l’any 1927 del Terramar Golf Club, del que en fou el primer president fins 1931. 

Però tornant als Vilella, el seu fill Joan Vilella i Puig (1892-1960), es va casar el dia 11 d’octubre de 1916 amb Isabel Mayner Boule (+1948), filla de Ramon Mayner i Socias, diputat de les corts, també nascut a Reus, on morí el 4 de desembre de 1921. La celebració del casament va tenir lloc al santuari de la  Misericòrdia de Reus, i la parella es va instal.lar a Barcelona. 


Foto de Isabel Mayer publicada a Nuevo Mundo, 1912


Uns quants noms per entendre diverses coses que aniré explicant…

Doncs anem per pams…

A l’Eco de Sitges del 3 de juny de 1917 ens apareix la primera referència sobre l’estada a Sitges de la família Vilella. En una petita nota llegim: 

“ A pesar del día lluvioso, fueron muchos los turistas que el lunes de Pascua estuvieron en Sitges habiendo tenido complacencia en saludar al ex Diputado D. Ramon Mayner con su esposa Dª Isabel Boule y encantadora hija Lola, así como a sus hijos los simpáticos esposos D. Juan Vilella e Isabel Mayner”

Així doncs, la parella Vilella-Mayner venen a passar el dia com a turistes, i no com a estiuejants a Sitges, moment en que el poble es trobava en l’inici d’una important urbanització, com era la ciutat jardí de Terramar. 

Al mateix setmanari, el dia 22 de desembre de 1918 trobem: 

“Hállanse pasando unos días en esta villa los opulentos comerciantes don Ramon Mayner y don Juan Viliella (sic.) con sus distinguidas familias”. 

I pocs mesos més tard, el 18 de maig de 1919, es publica una nota en la qual ens diuen que: 

“Nuestro distinguido amigo D. Juan Vilella y su bella esposa D. Isabel Mayner, se hallan pasando una temporada en esta plácida villa. Tan amables consortes han tenido el buen gusto de adquirir unos terrenos en la Ribera, en los cuales se han empezado los trabajos preliminares para la construcción de un magnífico chalet. Lo celebramos muchísimo.

Així doncs, i sempre fent-me “cuentos” al cap,  Joan Vilella Jr. va convèncer al seu pare de comprar un dels terrenys que aquells anys es venien al passeig de Sitges, i on pocs mesos més tard es començaria a construir el xalet protagonista de l’article. No és d'estranyar docs, que per a aquest projecte es busqués a un arquitecte proper, i triat fou Joan Rubió i Bellver, nascut a Reus, com el senyor Vilella, i deixeble d’un altre resusenc mundialment reconegut, com era Antoni Gaudí. 

Rubió i Bellver (Reus, 1870- Barcelona, 1952), obtingué el títol d’arquitecte a l’escola de Barcelona l’any 1893, moment en què comença a col.laborar amb Gaudí a la Sagrada Família, a la Casa Batlló, Bellesguard o el Parc Güell.... D’ell són obres importants a Barcelona com la Casa Golferichs (1900-1901) o les cases Roviralta, coneguda com a Frare Blanc, i Casa Casacuberta a la falta del Tibidabo. Així com edificis a molts altres pobles de Catalunya i a les Illes Balears. 

Afegeix la llegenda


Però tot i que la casa Vilella és l’única obra de Rubió a Sitges, no és l’única relació directa amb el poble. El seu fill, el Doctor Joan Rubió Roig, va ser el marit de Dolores (Lolín) García-Munté y López. A l’Eco de Sitges del 13 de gener de 1952 es publicava la nota sobre la Petició de mà, realitzada “por el distinguido arquitecto D. Juan Rubió Bellver” a “nuestro dilecto amigo y benefactor sitgetán D. Antonio García-Munté y Nuño”.  Al cap de pocs dies, el 5 de febrer, moria als 82  l’arquitecte. El casament va tenir lloc el dia 11 de juny d’aquell 1952  al santuari del Vinyet de Sitges. 


Tornant a la casa Vilella, en aquest edifici hi van passar temporades la família Vilella-Puig, i especialment la família Vilella-Mayner, així com la part política d'aquesta tal i com es desmostra a la notícia que, a la mort del Sr. Ramon Mayner, va publicar l’Eco del 11 de desembre de 1921. Una nota necrològica on queda clar que el difunt “tenía en Sitges muy buenas amistados, por haber residido algunas temporadas entre nosotros, en el suntuoso chalet que el señor Vilella posee en la Ribera”. 

Però també la familia formada per l'altre fill, Gaietà Vilella, i la seva esposa Teresa Ferrer de la Riva, van passar temporades a Sitges, tot i que la seva experiència al poble no va ser tant agradable. A La Punta del 12 d'octubre de 1924 ens donen notícia de la inesperada mort del doctor Pablo Ferrer Piera, pare de Teresa, el 5 d'octubre al Xalet Vilella, on havia anat a passar el dia. 





La vida a la casa Vilella bullia als estius, i durant el mes d'agost de 1923 el violinista Theodor Werner, del que aquí en podeu llegir un article sobre la seva relació amb el poble,  va actuar als jardins de la casa, tal i com queda constància a l'Eco de Sitges del 18 de novembre de 1923: "En el plácido atardecer de un día de agosto, en el magnífico palacio que, a los cuatro vientos de nuestra Ribera, posee nuestro distinguido amigo don Juan Vilella, Wener cautivó, con su instrumento predilecto, al selecto núcleo de familias allí reunidas, quedando complacidísimas del concierto y de las finas atenciones de los señores de la casa". 


Afegeix la llegenda

El Sr. Vilella va ser una figura destacada en la ubanització del Sector de Terramar, una actuació important per revaloritzar les cases del passeig marítim. El 20 de desembre de 1923 a l'Eco de Sitges es publica una notícia:





A la mort del Sr. Vilella el 29 de juliol de 1925, aquesta "col.laboració" amb el projecte de Terramar es va veure en "suspense" durant uns mesos, fins que els seus fills, com hereus, van seguir amb la voluntat de pare pagant el que havia acordat, tal i com podem llegir a l'Eco el dia 13 de desembre de 1925. 





Durant el mes de febrer de 1925, poc abans de morir, la família va estar uns dies a Sitges, on va coincidir, com a mínim en el lloc, amb el pintor Ramon Casas, tal i com es publica a l'Eco aquell 25 de febrer. 



I com hem dit, Joan Viella Estivill va morir a la seva casa de camp de Reus el 29 de juliol de 1925. Ell estimava Sitges, ho va demostrar implicant-se intensament en la seva urbanintzació, però va morir a la seva terra, a la Masia d'en Vilella, una magnífica masia de la que actualment només es conserva l'edifici dels banys. 




Detall dels banys de la Masia Vilella a Reus, on va morir el Sr. Vilella. 

La història que va venir després és la mateixa de moltes altres cases i famílies. Primer la generació dels fills que van seguir el camí del pare tant en els negocis com en temes més terrenals. Els fills Vilella van seguir conservant i passant temporades a la casa de Sitges. Eren anys de gran esplendor, de festes, glamur.... però la guerra Civil espanyola ho va trencar tot... i la casa "canviar els seus usos" i es va convertir en refugi de nens de la guerra.... i va arribar el final de la guerra civil, i l'inici de la 2ª guera mundial, i la decadència, i l'inici del turisme, i els anys 60, i el boom de les residències turístiques, i els gran hotels, i l'oblit, i la degradació, l'esperança, nous projectes, disgustos, somnis trencats, i de nou.... noves esperances, noves il.lusions, valentia, projectes, records familiars, voluntat i per fi tornem a tenir amb tota la sevaa esplendor la casa Vilella.... com una au fènix resorgint de les seves cendres!! Moltes felicitats i per molts anys d'èxits.