27 d’abr. 2018

ANTONI RIBA GARCIA, L'ESCULTOR DE LA CASA VICENS. O LA CONNEXIÓ T.

Família Riba Bracons

A la història de l’art català hi ha noms que es repeteixen constantment, que els trobem com a protagonistes de múltiples estudis, llibres, exposicions, etc… en definitiva, que els tenim fins a la sopa…. literalment parlant. 

Però a la història de l’art català també hi ha molts noms que han passat desapercebuts, sense fer gaire soroll, per aquest món tan egòlatra i suposadament exclusiu. Uns noms “perduts” que són essencials per entendre realment el nostre art, la nostra cultura, el nostre patrimoni, i als que no s'hi dedica ni temps ni diners per estudiar-los i recuperar-los. 



Un d’aquests noms “perduts” és el del protagonista d’avui, l’escultor Antoni Riba i Garcia, pare del poeta Carles Riba Bracons, i que es coneix professionalment per ser l’autor dels “angelets” de la façana de la casa Vicens, obra de Gaudí al carrer Carolines de Barcelona, així com de la decoració de les parets interiors d'algunes de les estances principals de la casa, i de les dues magnífiques terracotes de temàtica orientalista situades sobre les dues portes d’accés al saló, i que actualment, per raons de “seguretat” han deixat el seu espai a les càmeres de gravació, per estar, provisionalment,  col.locades al terra del mateix espai, amb el perill de conservació que això suposa per aquests dos tresors que, ara per ara, es poden considerar, gairebé, peces úniques d'Antoni Riba. 

Aprofito aquesta oportunitat per deixar-vos aquí el magnífic article  que, basant-se el meu estudi sobre el senyor Manuel Vicens, va realitzar la Maria Palau al diari Punt-Avui. Un regal que també m'ha servit per tornar-me a adonar de que en aquest món de la cultura hi ha una gran escletxa entre gent molt generosa i gent plena de  temors i incerteses,  ja que no vull pensar en altres causes ni raons.

Però per sort la generositat té més força que la mediocritat, i anima a seguir. Doncs seguim i un cop més us demano la vostra col.laboració per a aconseguir el meu objectiu, que és aflorar i catalogar l'obra del nostre protagonista d'avui. 

Antoni Riba i Garcia
Antoni Riba Garcia va néixer a Tortosa el dia 27 de gener de 1859. Els pares, Joan Riba i Cardús i Josepa Garcia i Franquet eren pagesos amb propietats a Tortosa. La parella va tenir tres fills: la Cinta, Antoni i Carles,  aquests dos, escultors, els quals seguien una tradició familiar.



L’oncle, Ramon Cerveto Bestratén (1828-1906), casat amb la seva tia paterna, Dolors Riba i Cardús, fou el primer mestre del reconegut escultor Agustí Querol. La parella va tenir 8 fills homes, tots dedicats a l’art, entre els quals destaquen Víctor Cerveto i Riba (Tortosa, 30/12/1861- Barcelona, 5/1/1936), el qual continuà amb els seus germans el taller de Querol a la mort d’aquest l’any 1909. Els altres fills van ser el pintor i escultor Antoni (Tortosa, 1876- Barcelona, 1938), en Ricard, en Ramon, en Salvador, en Josep i l’Agustí. 




Aquella segona meitat del segle XIX, Tortosa va tenir grans artistes. Pintors com Francesc Gimeno, Antoni Casanova, Juli Moisès, Josep Maria Marquès, o escultors com Josep Antoni Santigosa, Agustí Querol, Antoni Riba, o la família Cervetó, amb el pare Ramon, i els fills, Víctor, Antoni i Ricard Cervetó i Riba.  

Com expliquen Albert Manent i Carles Medina, biògrafs de Carles Riba Bracons, fill de l'escultor, aquest als quinze anys es posà a les ordres del brigadier Francesc Vallès, cap de les forces carlines al Maestrat, i, havent fugit de casa, prengué part en les principals accions de la darrera guerra carlina. Lluità als Ports de Beseit i formava part dels escamots que ocuparen les viles dels voltants de Tortosa i del Maestrat i que arribaren fins a Castelló. Participà en l'assalt de Conca i fou un dels comptadíssims cadets que sortiren de l'anomanada Escuela de Cantavieja, població estratègica i fortificada de la província de Terol i puntal de la resistència carlina. 

Passats els 20 anys, retirat de la lluita carlista i amb el grau d'oficial, a finals de la dècada dels 70 del segle XIX, es va instal.lar a Barcelona on aprengué escultura a l’Escola Llotja, on consta matriculat als Ensenyaments d’Aplicació el curs 1879-80. 

Aquí va tenir com a mestre a Francesc Font i Pons (Barcelona, 1848- Madrid, 1931), fill de l’escultor Francisco Font que l’any 1747 havia realitzat una imatge de pedra de l’Anunciació que es va situar en una cantonada de la “recent estrenada” placeta de Sant Miquel de Barcelona. El jove Font va estudiar amb els germans Agapit (1833-1905) i Venanci Vallmitjana (1826-1919) i amb Domènec Talarn (1812-1902). L’any 1878 Font obre un taller al carrer Tallers 22 de Barcelona, al qual hi van diversos joves escultors, mentre ell segueix realitzant diverses obres com la que va fer que l’any 1884 obtingués la tercera medalla a L’Exposició de Belles Arts, una obra titulada El Enigma de Tebas i que ens recorda molt a les dues obres de Riba que es conserven al menjador de la Casa Vicens. Com podeu veure, aquesta obra de Font va tenir molt d'èxit i es va reproduïr diverses vegades. 

  


Obra que ens pot recordar a les dues escultures d'Antoni Riba que es conserven a la Casa Vicens, tot i que la temàtica mitològica triada per Font, res té a veure amb les obres de tendència oriental realitzades per Riba, molt més lligades a l'estil de moda en aquells anys.

El mateix any 1884 Francesc Font exposa a la Exposición de Artes Industriales con aplicación al decorado de habitaciones, que va tenir lloc a Barcelona. En el catàleg oficial consta amb el número 80, i dins de la secció “Objetos de barro cocido”, Francisco Font, consta a Ronda Sant Antoni, 55 de Barcelona. L’artista presenta “una figura de barro cocido, imitación a bronce, época del Directorio en Francia. Otra figura barro cocido, imitación a bronce, también de la época del Directorio. Un boceto, barro cocido imitación a bronce con el lema “El Genio transmite la Música”.

L’any 1888 marxa a Madrid, on instal.là el seu taller i on s’hi quedà amb la seva família fins a la seva mort el 17 de novembre 1931, just tres mesos abans que Riba. 

Antoni Riba es va matricular l’any 1878 a l’Escola de Belles Arts, a la qual durant la primera meitat del segle XIX, l’Escultura era una assignatura considerada d’ordre pràctic. Cap a 1860 els estudis es transformaren en Ensenyaments d’Aplicació i Estudis Professionals, acabant denominant-se Secció de Dibuix d’Aplicació a la Indústria i a l’Art i Ensenyaments de Pintura, Escultura i Gravat. L’assignatura d’aplicació eren d’aprenentatge al buidat, talla i nocions de metal.listeria. 

Un cop fora de l’acadèmia, Antoni Riba va perfeccionar el seu art al taller que Agapit Vallmitjana i Barbany, catedràtic interí d’escultura a l’Escola de la Llotja des de 1880 fins a la seva mort, tenia al carrer Mercaders del barri de Sans i al qual hi acudien joves escultors com el seu nebot Agapit Vallmitjana i Abarca, fill de Venanci,  Rafael Arché, Joan Flotats i Llucià, Eusebi Arnau, Agustí Querol i Josep Llimona. El taller va tancar l’any 1883, coincidint amb la col.laboració de Riba amb la decoració escultòrica de la casa Vicens projectada per Gaudí. 

Antoni Riba forma part dels artistes que durant el mes de novembre de 1882  exposaven les seves obres al Saló Parés de Barcelona. A El Correo Catalán del 30 de novembre de 1882 llegim: “En el Salón Parés vemos un busto en barro del escultor Sr. Riba, en el cual brillan verdaderas cualidades artísticas, haciendose en tremos simpático el asunto aunque está algo descuidado el modelado de dicho busto”.

I és durant aquest any quan entra en contacte amb Antoni Gaudí, per al qual realitza els treballs d’ornamentació de la casa que li havia encarregat el Sr. Manuel Vicens al poble de Gràcia, actualment, al carrer Carolines de Barcelona. 

En el llibre El Arte modernista en Barcelona, publicat l’any 1943, J.F. Ràfols dedica el primer capítol a “La post-exposición del 88” i aquí és on llegim:

“Dicha casa (referint-se a la Casa Vicens) manifiesta la atracción sentida por Gaudí hacia el arte mudéjar al tratar muchos de los motivos ornamentales: con un sentido de ordenamiento alcanzado sólo por rectas, con una gaya melodía de arabesco obtenida mediante los floreados azulejos que exornan abundantemente sobre todo la parte superior, con fajas horizontales de mampostería terminadas lateralmente en octógonas, con la franca aparición del conducto de humos en la parte central de la fachada, con aquellas  aplicaciones cerámicas con hiedras y fresas que hay en los entrevigados del comedor y los dormitorios del piso alto -aplicaciones que parecen revelar un atavismo robbiano y son obra del escultor Antonio Riba-, con unas acabadas figurillas muy de la época en las enjutas de la parábola -conseguida por el avance de las hiladas de ladrillo- en la cascada del patio, frente al edificio, este actualmente restaurado con poco acierto.”

I fent un punt i a part, i entrant una mica més en la participació de Riba a la Casa Vicens, Ràfols es refereix a les aplicacions ceràmiques que decoraven amb motius florals els entrebigats del menjador i dels dormitoris del primer pis. Al saló, i sobre les portes, com es veu a la foto, també hi havia les estàtues orientalistes.







Així com unes "figurillas muy de la época". Aquí em ve un dubte? Les "figurillas" que veiem a la casa Vicens són totes de Riba? Veritablement aquests angelets de la façana al carrer Carolines són d'època? Jo sempre els havia vist molt noucentistes...... més Smith que Vallmitjana..... 


Fent una ullada a les imatges antigues de la casa original del Sr. Vicens trobo algunes respostes. 



 

   


Les "figurillas" de Riba són aquests dos "nens" que es troben situats sobre de la porta original d'accés directe, des de l'interior de la casa, al gran jardí, accés que anys més tard, quan compra el Dr. Jover l'edifici, el converteix en el conegut "fumador". 

Els altres dos "nens", col.locats a la façana principal del carrer Carolines, van ser incorporats durant l'ampliació i reforma de l'edifici realitzat l'any 1925 per l'arquitecte Joan Baptista Serra Martínez, quan Antoni Riba ja havia renunciat a la seva passió per l'escultura. 

Però en aquest article Ràfols encara diu una cosa més important: "en la cascada del patio". Això m'ha fet mirar-me atentament les poques fotos que es conserven de la cascada que va dissenyar Gaudí i és amb aquesta observació que m'he trobat amb uns bellíssims relleus que decoraven la construcció exterior i que tot indica que també eren obra de Riba. 



  

Uns relleus, que sembla que van ser menjats per la vegetació i es van anar perdent. 





Antoni Riba estava casat, des de l’any 1885, amb Adela Bracons Casablancas (1864-1937), de Sabadell. La parella va tenir quatre fills: l’Antoni (1886-1954), la Rosita, en Carles i en Marius. El primer esdevindria dibuixant, i en Carles, en el conegut poeta  (1893-1959) casat amb Clementina Arderiu. 


Retrat de la família Riba Garcia cap a 1905. Els avis Joan Riba i Cardús amb la seva esposa Josepa Garcia i Franquet,  derrera Antoni Riba Garcia i Adela Bracons, Antoni, Marius,  Carles Riba a la falda de l'avi,  i Rosa

Foto cedida per la família Riba
Fotografia de mitjans de cap a 1915

Una jove Adela Bracons
Adela Bracons era filla d’Antoni Bracons Casanovas, sastre de Sabadell que va traslladar-se a Barcelona, al carrer de la Llibreteria, on va morir l’any 1874, i de Vicenta Casablancas Font, també de Sabadell. Els Bracons eren una important nissaga de fabricats de teixits de cotó de Sabadell. L’Adela va nèixer el 19 de gener de 1864 al carrer Llibreteria 21, 1er pis, de Barcelona, a la mateixa casa de l'antic Forn de Santa Clara. Adela moriria al carrer d'Aribau 60, el 13 de març de 1937.

Una germana d’Adela, Concepció Bracons, es va casar amb el notari Josep Surribas Riera, que tenia la seva notaria al pis entresòl del número 31 del  Passeig de Gràcia. Surribas, l’any 1898 era soci del Centre Excursionista de Catalunya. Una filla de la parella, Núria, va morir jove el 28 de setembre de 1916. A la seva esquela, publicada a La Vanguardia el dia 11 d’octubre, apareix el seu oncle, Antoni Riba.  

Va ser al notari Surribas a qui va confiar el seu testament Dolores Giralt, la  vídua de Manuel Vicens Montaner, el 16 de setembre de 1902. Aquest testament, del qual ja vaig parlar-ne en l’article sobre la Casa Vicens, és en el que diu que Dolores Giralt, la Sra. Vicens, “enferma y guardando cama” a casa seva, a l’entresòl del carrer de Rosselló 152, testava davant del notari José Surribas Riera. Entre les deixes, em va cridar l’atenció dels 10.000 euros a la seva fillola Rosita Riba i Bracons.

Rosa Riba Bracons
Però la relació entre els Riba Bracons i els Vicens Giralt ve de més lluny i era molt intensa. En el testament de Manuel Vicens Montaner, del 26 d’abril de 1895, nomena tutors de la seva filla adoptiva Joana Peña, després Joana Giralt Grifol, al mossèn Francisco Llanas, a Ramón Sabanés i a Antoni Riba, “escultor, natural de Tortosa”. També diu que, en cas de que la seva esposa i filla morissin sense deixar hereus ni testament, aquests béns passarien a “los niños Julio Sabanés y Bertrán y Rosa de Viterbo Riba y Bracons, mis ahijados, por iguales partes y a sus libres voluntades”. 

La família Riba Bracons, al néixer el  tercer fill Carles l’any 1893, vivien al número 1 del carrer de Muntaner, davant de la plaça Sepúlveda, al 1er 1ª. Pocs anys més tard la família es traslladà al número 60 del carrer d’Aribau, ocupant el pis 3er 1ª, i els nen van cursar els seus estudis de Batxillerat al Col.legi de Sant Ildefons del mateix carrer, i on van viure els pares fins a la seva mort i que va ser la direcció (residència) que Carles Riba i Clementina Arderiu, donaven als seus coneguts quan estaven a l'estranger.


Els padrins de Carles Riba van ser el seu oncle, al que li deu el nom, Carlos Riba i Garcia (Tortosa, 1870- Barcelona, 1941), solter i de “profesión escultor, natural de Tortosa” i que tenia el seu taller d’imatgeria i escultura religiosa a la Plaça Sant Pere, 3 bis, 2º 1, de Barcelona, i l’àvia materna.

La família Riba Bracons passava els estius al Cap Roig, vora l’Ampolla, al Delta de l’Ebre, a casa del marit de la Cinta Riba i Garcia, tia paterna, el notari Josep Maria Llopis. 

Els fills Riba Bracons es van casar tots, formant una gran família. Rosa es va casar amb Ramon Bargués, Antoni amb Neus Bassás, Carles amb Clementina Arderiu i Marius amb Odília Sanfeliu. 

Antoni Riba Bracons va ser un reconegut dibuixant que publicava a diverses revistes catalanes. Un exemple és aquest dibuix per a la novel.la "El petit escultor".



A Tortosa, la seva terra natal, l’escultor Antoni Riba era molt respectat. 

Al Diario de Tortosa del 9 de juny de 1883 es refereixen als premis del “Primer certamen científico-literario del Círculo de Artesanos de Tortosa”, i amb el número 10: “Un grupo de barro, representando la “Tradición”, original del joven acreditado escultor tortosino D. Agustín Querol, y obsequio de D. Francisco Riba i Lledó a la mejor “Monografia escrita en catalán o castellano, sobre un punto cuanquiera de la história de Tortosa”.

I amb el 12: “Dos pequeñas estatuas en barro, representado dos tipos de la época del Directorio, premio ofrecido por el aplicado escultor D. Antonio Riba, al a poesía más bella que en catalán o en castellano enaltezca a la ciudad de Tortosa”. 

Quedeu-vos amb aquest nom, Francesc Riba i Lledó (Tortosa, 1848- Barcelona, 1904), al qual hi tornaré al final de l'article.


La Verdad, setmanari de Tortosa, 29 de maig de 1894: “Bienvenido. Hemos tenido el gusto de saludar a nuestro querido amigo, el distinguido escultor don Antonio Riba que ha venido de Barcelona para residir en Tortosa, su ciudad natal. Dámosle la bienvenida y celebraremos que le sea grata su antigua residencia”. 

La Verdad del 29 de juliol de 1895 el llegeix: “Bienvenido. Procedente de Barcelona ha llegado a esta ciudad nuestro amigo el distinguido escultor tortosino D. Antonio Riba, quien se propone pasar el verano juntamente con su familia en una finca de su propiedad,en cuyo punto piensa modelar varios bocetos que tiene en proyecto y que han de proporcionarle utilidad y fama”. 

Al mateix setmanari La Verdad, del 22 de febrer de 1896, llegim: “El escultor Sr. Riba. Hemos tenido el gusto de saludar al distinguido escultor, residente en Barcelona, nuestro estimado amigo D. Antoni Riba. Que le sea grata la estancia entre nosotros deseamos sinceramente.”

Però Riba també apareix a la premsa més generalista del moment.


A La Vanguardia del 2 de juny del 1883 ja anunciaven aquesta col.laboració: “Tortosa. Los jóvenes escultores hijos de esta ciudad, don Agustín Querol, don Tomás Cardona y don Antonio Riba han ofrecido premios para el certamen que celebrará el “Círculo de Artesanos” a primeros de setiembre”

A la Vanguardia del dia 8 de novembre de 1885 es publica la nota: “En la calle de Santa Ana, número 26, 28 y 30, han abierto los señores Milá, Mas de Xaxars y compañía, un gran establecimiento de objetos destinados al culto religioso, que creemos digno de visitarse, tanto por la variedad y riqueza de dichos objetos como por los baratísimos precios de los mismos. Figuran en el nuevo establecimiento reproducciones de cartón-piedra de celebradas esculturas de Vallmitjana, Atché, Riba y otros, construidas en grandes talleres de Berga y compañía de Olot, y como generosos extranjeros tuvimos ..”

A La Dinastía, diari de Barcelona, del 22 de desembre de 1889 trobem una crònica firmada per F. Tomás y Estruch: “Última ojeada al salón Parés”, on llegim: “Como siempre, hay poca escultura, y más retratos y asunto triviales, de fantasía, que estudios serios o composiciones de importancia. 
Si no fuera por el señor Atché, y por el señor Font, todo se reduciría a una exposición comercial, no de Arte. De aquél, un busto de San Agustín,….
Los tipos flamencos del señor Riba no son nuevos, pero tampoco, en cierto modo, y con sus consiguientes salvedades, aceptables. De su Fígaro, también decimos lo propio, aunque la actitud del mismo, se preste fácilmente al ridículo.” 

El tema del personatge d' El Fígaro és constant entre els joves escultors d'aquests darrers anys del segle XIX. No tenim l'escultura de Riba, però podem posar alguns exemples realitzats pels seus companys de taller, els quals a la vegada s'inspiraven en els seus mestres i en artistes internacionals. Alguns exemples:


Figaro de Jean-Baptiste Carpeaux (1827-1875)

Rosina i Figaro, de Venanci Vallmitjana Barbany (1828-1919)


Fígaro, de Venanci Vallmitjana Barbany, de 1873


I al Correo Catalán del 27 de febrer de 1898 llegim: “En el taller del escultor D. Antonio Riba (Aribau 58, 3º 1ª) hemos visto una estátua-retrato de cuerpo entero, en barro, que representa a D. Carlos de Borbon, de Capitán General en traje de campaña, cubierto con el capote militar, que tiene cojido con la mano izquierda y puesta la derecha en el puño de la espada en actitud imponente y majestuosa, la bien modelada…”.



Aquest era un retrat de Carlos María de Borbón (1848-1909), autotitolat “duque de Madrid” i “conde de l Alcarria”, pretendent al tron carlista d’espanya sota en nom de Carlos VII entre 1868 i 1909. Des de l’any 1887 també va ser el “Jefe de la Casa de Borbón” i pretendent legítim al tron de França. Així doncs la tendència carlista de Riba encara estava molt viva.

Actualment no he pogut localitzar l'escultura, però seguirem la recerca. 

De Riba es conserven poques obres. Unes d'aquestes són les escultures que representaven a Sant Joan de la Creu i a Sant Joan de la Salle i que es trobaven a l'altar de l'església del Col.legi del Sagrat Cor de la Salle de Manlleu, obres actualment desaparegudes i que coneixem per fotografies antigues. 






Unes peces que per la temàtica religiosa que coincideixen amb les que realitzava el seu germà, Carles Riba, que destacava com a imatger. 


Escultura de Carles Riba, publicada a La Hormiga de Oro
el dia 11 de juliol de 1908



Va destacar amb els retrats, tot i que no va ser capaç de seguir l’estètica modernista, fins al punt d’abandonar la pràctica de l’art i de “destrossar” gran part de les obres que encara conservava. 

Home inquiet, freqüentava la Penya de l’Avenç, tot i que principalment formava part activa de l’Academia de la Juventut Católica. Durant la primavera de 1905, Antoni Riba s’adhereix a “la Liga antiduelista”. A La Vanguardia del dia 1 d’abril de 1905 es publica el llistat dels nous adherits i trobem a “Antonio Riba, escultor; Carlos Riba, estudiante…”. La lliga antiduelista, encapçalada a Catalunya pel baró d’Albi, va ser un moviment que va tenir un fort ressó a Catalunya, i posteriorment a la resta d’Espanya, durant els primers anys dels XX. L’objectiu era “desterrar para siempre los llamados lances de honor”. 

A La Vanguardia del 3 de juliol de 1909 llegim una nota: “En la Academia de la Juventud Católica se reunieron buen número de socios, al objeto de reorganizar la sección de Bellas Artes y Literatura, resultando elegidos para formar parte de la junta de sección los señores siguientes.” I com a vocals assessors tenim a Enric Galwey, Antoni Riba, Josep Sala Bonfill i Leopoldo Negre.”

Riba també solia passar per la llibreria La Hormiga de Oro, on es trobava amb Sebastià Carner, director de la revista de mateix nom, pare del poeta Josep Carner, un dels seus grans amics i també destacat carlista. 

El fill Carles Riba Bracons, també es va relacionar estretament amb aquesta publicació: 




Com ja hem dit, una crisi artística fa que Riba deixi la professió d’escultor, i el 12 de desembre de 1915, amb 56 anys, entra a formar part de la plantilla d’escrivents de l’Ajuntament de Barcelona, ofici al que es dedicaria fins a la seva defunció ocorreguda al seu domicili del carrer Aribau número 60 de Barcelona el dia 1 de febrer de 1932. (La Gaceta Municipal de Barcelona, gener de 1930).



Només la mort va significar la “recuperació pública” de l’artista. 

Sobre Antoni Riba, a La Publicitat del 6 de febrer de 1932 llegim:

“Ha mort en aquesta ciutat als setanta-tres anys d’edat un ciutadà honorable: N’Antoni Riba i Garcia. El seu traspàs, no pas sobtat, ha estat profundamentb sentit, no solament pels seus familiars, sino per tots aquells que havien tingut l’avinentesa d’estar-hi en contacte.
N’Antoni Riba havia estat en els temps de la seva joventut, un escultor distingit. De la seva obra, molt d'época, pensa ocupar-se en Rafael Benet.
Als seus familiars; la vídua, senyora Adela Bracons i fills Antoni, rosa i Màrius, i en particular, al fill tercer, el nostre estimat company l’il.lustre helenista Carles Riba, i a la seva muller, la poetesa Clementina Arderiu, La Publicitat expressa el seu condol”. 

A la Veu de Catalunya del 26 de febrer de 1932, Rafael Benet li dediquen una crònica a “Vida Artística” acompanyada per la fotografia d’un retrat de senyora, escultura de Riba: 



“El dia primer de mes moria a Barcelona a l’edat de 73 anys, Antoni Riba i Garcia, pare de Carles Riba.
Amb el poeta Carles Riba m’uneix una amistat antiga.
Jo sé com Carles Riba volia retenir el seu pare, com més s’atansava l’hora de la mort, de temps prevista. Riba en aquests dies tristos del traspàs , em recordava la vida del seu pare. Jo sabia que el pare de Riba fou escultor en la joventut perque en l’estudi del poeta hi havia uns graciosos bustos, auto-retrat de l’artista l’un i retrat de la seva esposa l’altre. Uns bustos delicadament vuitcentistes que recordaven les terres cuites d’En Nobas. 
Antoni Riba i García feu escultura dintre l’àrea dels Vallmitjana. Feliu Elias l’esmenta en la seva obra “L’escultura Catalana Moderna”. Riba fou deixeble de l’escultor Font, i algunes de les seves obres foren concebudes per l’altar. Antoni Riba, home d’una religiositat profunda per defensar la qual s’enrolà a les fileres tradicionalistes, a Tortosa, d’on era fill, sofrí la persecució pels seus ideals.
La profunda religiositat d’Antoni Riba el conduí, segurament, a la renuncia de tota ambició, a la renúncia de l’ambició artística. De molts anys havia deixat resignadament el seu art. Descontent de la seva obra d’escultor, va destruir tot el que li vingué a mans. 
He pogut veure algunes escultures degudes a Antoni Riba: entre aquestes uns retrats de familia, entre els quals es destaquen el de la seva muller i el d’un fill, aleshores infant, i uns delicats bibelots. En les escultures vuitcentistes Riba hi ha tendresa i estil.
Antoni Riba fou col.laborador de Gaudí. Segons sembla, feu tota l’escultura de la casa del carrer de les Carolines de Gràcia.
Antoni Riba , per estar a “la page” volgué seguir el moviment “modernista.
Sembla que en aquella desviació estètica, l’escultor va perdre el seu nord. Fos com fos, riba deixà l’escultura després d’haver emprés el camí de moda de principis de segle. 
La figura d’Antoni Riba s’engrandeix dramàticament quan es té notícia de la seva estoica renúncia a tota ambició personal. Fou un home tot d’una peça: un cristià autèntic.”

Darrerament, i per casualitats de la vida, o per la connexió que es crea entre els "assidus als Encants Vells de Barcelona", he pogut consultar als besnéts d'Antoni Riba i Garcia sobre el llegat d'aquests i sobre la possibilitat que la família conservi més obres de l'artista.  Tenen poca cosa física, però m'han fet arribar aquestes dues imatges d'uns retrats molt personals, un detall que agraeixo. El primer em diuen que és un retrat d'Antoni Riba realitzat pel seu mestre Venanci Vallmitjana, i l'altre és el retrat d'Adela Bracons, modelat per Antoni Riba, el mateix que es va publicar a La Veu de Catalunya i al que es refereix Benet en el seu article del 26 de febrer de 1932.








Però com va arribar a conèixer Antoni Riba a Antoni Gaudí?

Antoni Gaudí (1852-1926) es trasllada a Barcelona l’any 1870 per estudiar arquitectura a l’Escola de la Llotja i posteriorment a l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona, aconseguint el títol d’arquitecte l’any 1878. Com explica Josep Ràfols al seu llibre Gaudí de l’any 1928, un cop acabada la carrera, Gaudí va haver de “complir com a soldat a Barcelona, dins el cos d’Administració Militar, on se’l destina al poc temps d’ingressar a l’exèrcit. Ell entrà en caixa el 7 de juliol de 1874 i passà a la reserva de Tortosa pel gener del 1878, ja arquitecte”

Antoni Riba (Tortosa,1859- Barcelona,1932) té 17 anys quan acaba la  guerra Carlina l’any 1876.  L’any 1878-1879, seguint als seus companys tortosins Agustí Querol, Josep María Marqués i Víctor Cerveto, Riba arriba a Barcelona, quan Gaudí ja ha realitzat les seves primeres obres com a arquitecte. 

Durant la seva joventut, Riba fou amic de l'arquitecte Víctor Beltrí i Roqueta, (Tortosa 1862- Cartagena, 1935), fill de l'escultor Josep Maria Beltrí Velilla. Beltrí, com els seus amics tortosins, a principis de 1880, arriba a Barcelona, i per pagar estudis d’arquitectura i poder viure a la ciutat, treballa com a delineant a l’estudi de l’arquitecte August Font i Carreras, on també hi treballava el gran col.laborador de Gaudí, Francesc Berenguer i Mestres (1866-1914). Víctor Beltrí va obtenir el títol d’arquitecte el 27 de gener de 1887 i, per testimonis familiars, se sap que va treballar amb Gaudí, tot i que no se sap si el va conèixer gràcies al seu amic Antoni Riba, o pel seu company de curs, Berenguer.


Però com ja hem apuntat anteriorment, entre els noms d’escultors que van coincidir amb Riba al taller Vallmitjana apareix el de Joan Flotats i Llucià (1847-1917), amic i col.laborador de Gaudí, i sogre de Llorenç Matamala i Pinyol (1856-1927).


Fotografies publicades a La Hormiga de Oro el 20 de juny de 1908,
amb dues escultures, una de Flotats i l'altre de Carles Riba.

Flotats i Matamala eren amics de joventut a Manresa i van coincidir a Barcelona, on Matamala hi instal.là un taller de modelatge, al carrer de la Cendra, al costat del taller d’Eudald Puntí. Gaudí va treballar al taller de Matamala durant els seus anys com a estudiant d’arquitectura, una relació que duraria fins a la mort dels dos amics. 

L’any 1893, Llorenç Matamala es casa amb la filla de Flotats, Caterina Flotats, i van tenir dos fills, el també escultor Joan Matamala Flotats (1893-1977), autor del retrat escultòric de l’arquitecte i persona encarregada de realitzar la màscara mortuòria d’aquest, i de Teresa Matamala Flotats (+1977), casada amb Joan Munné. 

Tot i que a finals del XIX la relació entre Flotats i Gaudí va refredar-se per causa d’una forta discussió sobre la clau de volta de la cripta de la Sagrada Família, és durant els anys vuitanta quan Antoni Gaudí comença la seva col.laboració amb Joan Flotats, i altres artesans com el forjador Joan Oños, el vidrier Amigó, i el dissenyador de mosaics, Luigi Pallarin. 


Però..... i si la relació amb Gaudí va venir per part de Francesc Riba i Lledó (Tortosa, 1848- Barcelona, 1904)? Advocat afiliat al moviment regionalista català, fou redactor de La Renaixença des de 1882 i  va tenir entre els seus amics a Lluís Domènech i Montaner, Agustí Querol, Narcís Oller, Àngel Guimerà, Eduard Toda,  noms que es van relacionar amb Antoni Gaudí. 

Es dies 8 i 9 de maig de l'any 1883 Riba i Lledó va participar en l'excursió a Montserrat en motiu de la celebració dels 25 anys dels Jocs Florals a Barcelona. En aquesta sortida, presidida per  Jacint Verdaguer, i a la que hi van assistir els literats rossellonesos convidats a les festes, encapçalats per Justin Pepratx, hi havia noms com Jaume Collell, Àngel Guimerà, Josep Balari, Eduard Toda, Artur Masriera, Narcís Oller.... 

Pepratx va organitzar el 17 i 18 de juny d'aquell mateix 1883 una trobada de germanor entre escriptors del nord i del sud a Banyuls de la Marenda. Una trobada catalano-occitana estudiada per August Bover, i a la qual hi van assistir  una trentena d'escriptor catalans, entre els que hi havia Collell, Guimerà, Masriera, Francesc Matheu, Oller, Riera i Bertran, Tobella, Toda, Verdaguer i el mateix Riba i Lledó, tots ells també assistents a l'excursió a Montserrat. Però hi havia altres noms a Banyuls, entre els que vull destacar els d'Agustí Querol, Emili Vilanova, Josep Yxart, Alexadre de Riquer i Antoni Gaudí.....

Un any més tard, Pepratx torna a Barcelona, i aquest l'excursió programada pels organitzadors va ser a Sant Cugat del Vallés. Va ser un dia plujós que va cridar a pocs excursionistes, un fet al que se li va haver de sumar la sobtada indisposició del Sr. Pepratx just durant el dinar homenatge que va tenir lloc a la casa que el Sr. Manuel Vicens tenia  a Vallvidrera, un fet que ja haviem comentat a l'article sobre el Sr. Vicens i del que en donen notícia a La Ilustració catalana del 15 de maig d'aquell 1884. 






L'any 1909, i a Canet de Mar, alguns d'aquests personatges es van tornar a reunir, aquest cop per homenatjar a Àngel Guimerà. 

Fotografia publicada a La Ilustració Catalana el 23 de maig de 1909, de l'Homenatge a Guimerà. 

Nom dels participants a l'homentge a Guimerà, entre els que hi trobem a Francesc Riba.


Eduard Toda, un dels assistents a tots aquests actes, i gran amic de Gaudí des de la seva infantesa, va mantenir una intensa amistat amb l'escultor Agustí Querol, per la seva part, company d'Antoni Riba, al qual Toda va ajudar a promocionar la seva obra. 

Toda també a ser amic i promotor del pintor Enric Serra i Auqué, autor del quadre que decorava l'altar de Santa Maria de Ripoll, aquella restauració que va realitzar l'any 1889 Antoni Gaudí, i de la qual en vaig parlar llargament en aquest article.

Doncs ja veieu..... encara em falta molt per poder saber quina va ser la veritable connexió entre el Sr. Manuel Vicens, l'arquitecte Antoni Gaudí, i l'escultor Antoni Riba i Garcia, però del que n'estic segura és de la que anomenaré connexió T, és a dir, Terres de l'Ebre- Tarragona (o Tortosa-Reus).

I com sempre.... agrair-vos el vostre temps i demanar-vos la col.laboració per fer aflorar obres de Riba i poder aconseguir donar més visibilitat a aquest gran escultor. 


2 de març 2018

LA HISTÒRIA DELS VICENS MONTANER, UNA CASA I TRES ESCULTORS: RIBA, SMITH I DURÁN


Fotografia original de la Casa Vicens acabada de construir.
Imatge de l'Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya
Hi ha cases i després hi ha la CASA. Hi ha vides històriques i la història d’una vida, i és en aquest darrer exemple on jo em trobo més còmode com a historiadora. 

Res, filosofia barata per donar entrada a l'article d'avui, un d'aquells textos una mica llargs i plens d'informació, amb el qual vull reivindicar la necessitat d’explicar històries “més mundanes” per poder entendre millor el pq d’una gran obra. 

Quan un es planta dins d'un espai museístic o museïtzat, un lloc fred, impersonal, amb poca vida, ha de pensar que fa un temps allà s’hi vivia, s’hi parlava, s’hi plorava, s’hi reia.... que va ser un habitatge, una casa, la llar d'una família, d'unes persones que, per alguna raó, van decidir viure allà i d'aquella manera. 

A la vida tot, o gairebé tot, es relaciona i aquests nexes d’unió donen sentit a certes preguntes que un es fa quan es troba en llocs amb història. Un passat que s’ha de conèixer per poder donar resposta a certs dubtes que ens "ataquen" al visitar aquestes estances que fa uns anys van ser privades i en les quals s'hi van viure històries, més o menys remarcables.

Imatge de la casa Vicens, abans de ser restaurada, tal i com és actualment, amb l'edifici de Gaudí, més l'annex de 1925

Fotografia original de la Casa Vicens acabada de construir, tal i com la va dissenyar Gaudí i com
es va mantenir fins a la reforma i ampliacio de 1925.
Imatge de l'Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya


Fa uns mesos va obrir al públic la casa Vicens del carrer Carolines de Barcelona, considerada la primera obra destacable d'Antoni Gaudí. Pocs dies després vaig realitzar la visita a aquest edifici, gaudint d'un espai magnífic i constatant que els treballs de restauració que s'hi han realitzat han estat intensos, fets amb molt de respecte al projecte, o projectes, originals de la casa, una actuació de cirurgià que esdevé una necessitat bàsica per seguir conservant el nostre patrimoni arquitectònic, un fet que pot semblar indiscutible, però que us puc assegurar que no és la mateixa sort que han viscut altres edificis que també formen part del nostre catàleg patrimonial.

Però també haig de dir que passejant per aquelles estances em van sorgir moltes preguntes sobre les persones que havien encarregat aquest projecte i/o hi havien viscut. Uns dubtes que al sortir de la visita guiada no havien obtingut resposta, i que de camí a casa em van seguir “bombardejant el meu cap”,  convertint-se en una nova de les meves obsessions. 

Sobre la casa Vicens, existeixen múltiples estudis, articles, llibre, etc, on ens documenten àmpliament sobre els artistes i artesans que van col.laborar amb Gaudí en aquest projecte.... però jo necessitava saber-ne més. 



He passat tres mesos remenant arxius i diaris, fins a poder realitzar aquest article sobre la casa Vicens, el seu propietari, l'esposa d'aquest, la llarga família dels dos, un fet tràgic viscut a la casa, tres escultors que d'una manera o altra es relacionen amb l’edifici..... unes respostes que m’ha portat a nous dubtes, alguns difícils de respondre, com la "suposada" relació entre Gaudí i la casa dels Srs. Vicens a Alella, o com va arribar Vicens a contactar amb Gaudí. 

Avui he tornat a la casa. Segueix igual de bonica, però ara que tinc més dades sobre el seu promotor i habitants, l'he pogut mirar amb altres ulls, i he entès més coses. Així doncs, i fent el més difícil per un historiador, resumiré aquí l'estudi per no avorrir-vos amb masses dades i noms.... tot i que no estic segura de ser-ne capaç. Per cert, aquest article d'avui, fruit d'aquests tres mesos, coincideix amb la publicació aquest mateixa tarda, dia 2 de març, al blog oficial de la Casa Vicens  d'una entrada on per primera vegada i de manera "oficial" es dónen  dades sobre el Sr. Vicens. Coincideix l'escrit amb la meva visita a la casa, on he explicat, públicament, algunes de les dades que ara desvetllo amb aquest article.

Ah, i fent espòiler... el Sr. Manuel Vicens mai va tenir una fàbrica de ceràmiques com s'havia dit fins ara. L'equivocació ve pel fet que durant els anys 20 del segle XX i fins als anys 70, al barri de les Corts de Barcelona hi havia una fàbrica de ceràmica, la fàbrica Vicens, que només coincidia amb el nostre protagonista, mort molts anys abans, en el cognom. Per cert, un cognom que durant aquesta investigació, he pogut comprovar que era força comú. 

El propietari d'aquest fàbrica, situada al Carrer de Benavent 48, i amb despatx al carrer Tallers 72, va ser creada per Casimiro Vicens i Ramón, mort a Barcelona  el 27 de desembre de 1941. Els seus dos fills, Joan i Esteve Vicens i Rodoreda, van seguir el negoci fins al seu tancament.


Afegeix la llegenda
Afegeix la llegenda





Aquesta fàbrica té dedicada una plaça just al lloc que ocupava antigament, molt a prop del Camp del Barça, una plaça força lletja.


Plaça de les Ceràmiques Vicens de Barcelona

Pels que no podreu arribar fins al final de l'estudi, i no us ho tindré en compte, pq avui m'he passat una mica, dir-vos que no us podeu perdre la visita a aquesta meravella, un somni fet realitat que molts no van comprendre, i que molts van envejar, i que, després d’uns anys a la foscor, torna a lluir com es mereix un edifici patrimoni de la humanitat des de 2005.

I als que arribareu al final, gràcies per la paciència i temps, difícils de "regalar" en aquests temps... ah, i moltes gràcies Maria per valorar la meva feina, seguirem fent el que més ens agrada: obrir el nostre coneixement pq el pugui gaudir qui el vulgui gaudir!!! 

Primera part. La relació entre el Sr. Agustí Baró i els Vicens Montaner . L'origen d'una fortuna

El promotor i primer propietari de la casa Vicens fou Manuel Vicens (Barcelona, c. 1835-1895), era fill d’Onofre Vicens Domènech, capser, i de Rosa Montaner Matas, tots dos naturals de Barcelona. La parella es va casar el 28 d’octubre de 1820 a la capella de Sant Jaume de Barcelona i va tenir sis fills, Josep, Manuela, Maria Cristina, Manel, Rosa i Frederic. Aquest darrer sembla que va morir de petit, ja que no el trobem en cap altre referencia document, excepte en el registre que es conserva a l’arxiu de la parròquia de Sant Just i Pastor de Barcelona on consta el seu bateig el dia 5 de març de 1837. 

La família Vicens Montaner vivia al barri de Sant Just i Pastor de Barcelona. No podem assegurar encara en quina casa vivien, però sabem que a la Plaça de la Constitució número 8, actualment Plaça Sant Jaume, el pare, Onofre, hi tenia el seu negoci de “Cajeros, cedajeros: Fabricantes almuadillas y juguetes para niños”. Una altra de les propietats de la parella era can Puigbernat, casa amb capella i terres situat a principis del segle XIX en algun lloc de l'amplíssim territori que conformava la parròquia de Sant Just i Pastor de Barcelona.  

La mare, Rosa Montaner i Matas (c.1804-1877), era germana de Narcisa, casada l'any 1819 amb l’impressor i llibreter Tomàs Gaspar i Roca, propietari d'un negoci al carrer "Bajada de la Carcel" (Baixada de la Presó)  número 20 de Barcelona, molt a prop de la botiga del senyor Vicens.  

Rosa, vídua d’Onofre Vicens i mare de cinc fills, que l'any 1858 i fins a principis de 1860 vivia llogada en el segon pis de la casa número 14 de rambla de la Boqueria, va morir a les 6h del dia 29 d’agost de 1877 als 73 anys, víctima d’una gastro hepatitis, al seu pis del carrer de Consell de Cent 331-333. 

Rosa havia testat el 26 de juny de 1875 tenint de marmessors un dels seus fills, Manuel Vicens, el seu gendre Joan Baró i Cunill i  Joan Valldejuli, i en el seu testament es diu: “declaro que la totalidad de mis bienes que al presente poseo es procedente de D. Agustín Maria Baró por quien a los siete de marzo de mil ocho cientos sesenta y seis entregó cerrado al notario José Elias y Cebrià”.  

Qui era Agustín Maria Baró? Com és que li va deixar com a hereva universal de tots els seus béns? 

Agustín Maria Baró i Tastas (Barcelona, c. 1804 - 2 de novembre de 1866), era fill de Bernardo (Bernat) Baró i Piferrer, corredor Reial de canvis de Barcelona, i d’Antonia Tastàs Capelino, casats el 27 de juliol de 1797, veïns del carrer "Cuatro esquinas de Bellafila" número 3, al costat mateix de l'església de Sant Just i Pastor.  

Agustí Baró tenia un germà, Vicente Baró, que l’any 1867, quan mor Agustí, al testament conta com a solter de 56 anys i “piloto”. És a dir, que havia nascut cap a 1810 i que es dedicava al transport marítim. 

L'any 1829, Bernardo Baró apareix al llistat de Corredors Reials de Canvis, i el seu fill Agustín Baró com al seu “dependent”, quedant clar que aquesta professió es convertia en una tradició familiar. 

Agustí Baró, com a Corredor Reial de Canvis, i també com a cònsol de Rússia, va tenir diversos despatxos. L’any 1842 consta com a Corredor de Cambios amb residència o despatx al carrer 18 de julio. L'any 1849 al carrer d’Avinyó 27, mateixa direcció que l’any 1854, i a 1865 vivia a la Plaça Cocorulla número 4, 2on pis.

Fundador del Banc de Barcelona l’any 1844, juntament amb noms tan reconeguts com Manuel Girona o Rafael Plandolit. L’any 1858 Baró forma part de la junta general d’accionistes de la Societat Fundición Barcelona de Bronces y otros metales. I l’any 1862 Baró entra a la nova junta de la Sociedad de Crédito Mobiliario Barcelonés, societat fundada l’any 1856.

Però el senyor Baró també era el propietari d’una fàbrica tèxtil situada al carrer Rec Comtal (Rech Condal) número 20. 

Entre altres coses, Baró també era un dels propietaris del Gran Teatre del Liceu, del qual l’any 1855 n’era vocal de la junta de propietaris i l’any 1863 formava part de la comissió encarregada de la reedificació del teatre. 

Davant del notari José Elias Cebriá, el 7 de març de 1866, Agustí Maria Baró Tastás, fill de Bernardo Baró i Piferrer i d’Antonia Tastás Capelino, solter, del comerç i de 62 anys, va testar tenint com marmessors al seu cosí i advocat Manuel Armengol Tastás, a Juan Valldejuli Ameller, “hacendado” i que l’any 1881 era el cònsol de Rússia, i a Manuel Vicens i Montaner, corredor Real de Cambios

En el testament, el primer que diu és:

“Lego a mi hermano D. Vicente Baró y Tastás, ocho mil duros por una vez para que conserve de mi buena memória y en demostración de mi aprecio. Lego a dicho Manuel Armengol y Tastás, mi primo y albacea sobre nombrado, tres mil duros por una sola vez.

Lego al precitado D. Manuel Vicens y Montaner tambien albacea mio, los sillones de nº 25 fila 3º de patio, y de nº 43 de la 2º fila de Anfitetatro que me pertenecen en el Gran Teatreo del Liceo de la presente ciudad y Dos mil duros de plata por una sola vez. 

Lego a D. José, Dª Cristina y a Dº Rosa Vicens y Montaner dos mil duros plata para cada uno y por una sola vez. (...)

En los demás bienes míos, muebles e inmuebles presentes y futuros, derechos y acciones instituyo y nombro en mi heredera universal a D. Rosa Montaner de Vicens viuda de Onofre Vicens, con el grabación y condición de que entre “visos” o en última voluntad de disponer de mis dichos bienes y derechos exclusivamente en favor de sus hijos los ya nombrados D Jose´, D. Manuel, Dª Cristina y Dª Rosa Vicens y Montaner, haciendo entre ellos las partes iguales o desiguales que bien le parezcan, (…)”

Plànol de principis del SXI del barri on van viure molts dels nostres protagonistes. Veiem senyalada la casa de Tomàs Gaspar, oncles de Manuel Vicens. 

El Sr. Agustí Maria Baró va morir el 2 de novembre de 1866 de tisis pulmonar, solter i consta com a fabricant, al carrer Baixada de la Presó 14, 2on pis, actualment carrer de La Llibreteria. En aquest carrer, i des de finals del segle XVIII hi havia l’impremta de Tomàs Gaspar (Baixada de la Presó 20), casat amb Narcisa Montaner, i oncle de Manuel Vicens; i l’impremta Brusi i d’Eulalia Ferrer, al número 22 del carrer Llibreteria. Així com la de Juan Francisco Piferrer (1771-1849) a la Plaça de l’Àngel. I també, a Libreteria 21, la sastreria d’Antoni Bracons. Un barri ple de noms que aniran sorgint en aquesta història. 

Plàça de l'Àngel, amb el carrer Jaume I  a l'esquerra, i carrer Baixada de la Presó i Llebreteria a la dreta.

El dia 22 de novembre de 1866, Rosa Montaner (62 anys), José Vicens de 38 anys, solter i del comerç; Manuel Vicens de 31 anys, solter i corredor de canvis; Cristina Vicens, soltera de 33 anys i Rosa, soltera de 28 anys, accepten l’herència del Sr. Baró.

Com és que aquest senyor Agustí Baró va deixar com a hereus una senyora i uns joves que no eren familiars seus? Quina relació existia entre ells?  

La primera dada que ens relaciona els Baró amb els Vicens la trobem l’any 1853 quan ens consta  a Agustí Maria Baró, com a corredor reial de canvis amb plaça a Barcelona i que tenia com a “dependents” a Agustin Bienvenido Roca, Canuto Carreras, José Maria Cezar i Manuel Vicens. 

Possiblement és en aquest moment quan comença la relació amb el Sr. Baró, al qual va seguir en aquesta carrera de corredor reial de canvis, que eren aquelles persones que intervenien en subhastes, pignoracions i altres negocis dependents de l’administració reial de justícia. 

Però també sabem que el dia 11 de juny de 1865, un any abans de la seva mort, Carlos Baró Cunill es casava amb Cèlia Smith Vicens (c. 1844- 1869), neboda del seu "dependent" Manuel Vicens, el qual, a la vegada, estava promés amb Manuela Baró i Cunill, germana i cunyada dels primers. Però l'embolic familiar no s'acaba aquí, ja que la germana petita de Manuel i tia de Cèlia, Rosa Vicens Montaner, també tenia una relació amb un altre germà Baró i Cunill, en Josep. 

Tot i que com ja hem dit el Sr. Agustí Maria Baró va morir el 2 de novembre de 1866 de tisi pulmonar a la seva casa del carrer Baixada de la Presó 14, 2on pis, i no va poder estar present al casament dels seus nebots, previsor, va deixar com a hereva universal i amb l’ordre de passar tots els seus béns a Rosa Montaner, àvia, mare i sogre d’aquests.

Però tot i deixar a “futur” les seves propietats als germans Vicens, específicament va deixar en herencia a Manuel Vicens “los sillones del nº 25 fila 3ª de patio, y de nº43 de la fina 2ª de Anfiteatro que me pertenecen en el Gran Teatro del Liceo de la presente ciudad, y dos mil duros de plata por una sola vez”.  

El 10 de gener de 1867 segons Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona, 26 de gener, segons arxiu de Sant Just i Pastor, a la capella de la Verge de Montserrat de l’església de Sant Just i Pastor de Barcelona, es van casar Manuel Vicens, solter i corredor reial, amb Manuela Baró i Cunill, soltera i originàriament de Castelló d’Empúries. Els testimonis van ser Juan Pablo Pey i Agustín Roca i Martí.

Al cap de pocs mesos, el 10 de maig de 1867, es van casar a la mateixa capella de Sant Just, Joan Baró, “confitero habitante en Castellón de Ampurias”, amb la Rosa Vicens. Els testimonis també van ser Francisco Pablo Pey i Agustín Roca i Martí.

L’altre germana, Maria Cristina, es va casar  en aquesta mateixa capella durant el mes de febrer de 1868 amb Pedro Peñasco Galé, vidu d’Àngela García i natural de Madrid. Els testimonis del casament van ser Agustí Roca (igual que al casament de Manuel i de Rosa Vicens), i Ramiro Arostegui, advocat de Madrid. 

Coincidint amb el casament dels germans Manuel i Rosa Vicens, en el document de cessió de drets per part de Rosa al seu fill Manuel per gestionar l’herència rebuda del Sr. Agustí Baró, en el document del 15 de maig de 1867  citen a Manuel Vicens com a “casado de 32 anys”. Així doncs, Manuel possiblement va néixer entre desembre de 1834 i maig de 1835. 

Però la felicitat de la parella va durar poc, i els darrers dies de 1867 va morir Manuela Baró Cunill als 26 anys de febre nerviosa a la seva casa de Baixada de la Presó número 14, primer pis, just sota d’on havia mort el Sr. Agustí Baró. Manuela va ser enterrada el dia 1 de gener de 1868 amb funeral a Sant Just i Pastor. 

Manuela era filla de Carlos Baró Serra, de Girona, i de Mariana Cunill Sala, de Castelló d’Empúries i germana de Carlos, Josep Maria i Joan, dels quals en parlarem més endavant. 

I aquí un altre dels meus dubtes. Un “tal” Carlos Baró va morir a Barcelona el 5 de febrer de 1868, pocs dies després de Manuela, i va ser enterrat en una tomba del cementiri Vell, actual Cementiri de Poblenou, amb membres de la família Smith Vicens. Com és que el van enterrar amb gent “suposadament” que no eren familiars directes? Podriem pensar que Carlos Baró era el pare de Manuela, però al permís per casar-se que presenta ella diu que tant el pare com la mare són difunts….. I el germà, Carlos Barò Cunill tampoc pot ser pq morirà anys més tard…. 

Així doncs, el Sr. Manuel Vicens, vidu jove, sense fills i amb diners va seguir la seva vida i els seus negocis. Sabem que l’any 1871, era accionista de la Compañía de Caminos de Hierro de Barcelona a Gerona, empresa ferroviària creada l’any 1862 i que després de diverses crisis, el 18 d’octubre de 1870 es va fusionar amb Credit Mobilier, originant l’any 1875 la Compañía de los Ferrocarriles de Tarragona a Barcelona y Francia (TBF) que finalment l’any 1878 va concloure l’enllaç amb França. 

Al cap de pocs anys, el 18 de maig de 1874 i a la parròquia de la Puríssima de Barcelona, Manuel es torna a casar. La nova esposa era Dolors Giralt i Grífol, procedent  de la població d’Alella, on vivien els seus pares i alguns del molts germans que tenia. 

Les germanes Vicens Montaner, veïnes dels Lleó Morera del Passeig de Gràcia

La senyora Rosa Montaner va morir a les 6h del dia 29 d’agost de 1877 als 73 anys, víctima d’una gastro hepatitis, al seu pis del carrer de Consell de Cent 331-333. Deixa la seva herència dividida en parts iguales entre 4 dels seus 5 fills: José, Manuel, Mª Cristina i Rosa, deixant fora del repartiment a Manuela: “condición haber de disponer a favor exclusivamente de mis hijos, o sean D. José, D. Manuel, Dª Maria Cristina y Dª Rosa haciendo ellos las partes iguales o desiguales”. 

A Manel li deixa la casa de Jaume I número 18, cantonada amb carrer Basea número 2; així com també la finca de Sant Gervasi. A Josep, mort a Barcelona el 20 de juliol de 1890, li va deixar 20.000 duros. 

Edifici del carrer Jaume I, a la Plaça de l'Àngel
A Maria Cristina la casa de Consell de Cent 331-333, i a Rosa la de Consell de Cent 329 i un terreny a Sant Boi de Llobregat. A les dues els hi posa la condició de no poder vendre aquests béns, amb l’obligació de conservar-los pels seus fills, fet que van complir. 

Maria Cristina, casada Pedro Peñasco Galé, va tenir un fill, Teodor Peñasco Vicens (1868-1945), casat amb Emilia Labernía Carreras també viuen al carrer Consell de Cent 333, cruïlla amb passeig de Gràcia. La família vivia al pis principal i els altres els llogaven, com per exemple al pintor Felix Mestre i Borrell, que l'any 1893 hi tenia el taller.


Casa de Cristina Vicens, al carrer Consell de Cent 333, actualment 351, i que fa
xamfrà amb Passeig de Gràcia juntament amb la Casa Lleó Morera. 

La numeració de la casa es modificarà amb els anys, i a 1912 consta que Teodor Peñasco viu al entresòl del carrer Consell de Cent 351, actual número de l’edifici que fa cantonada amb Passeig de Gràcia, de costat amb la casa Lleó Morera. 

Rosa Vicens Montaner, nascuda a Barcelona l’any 1836, on morí el 7 de gener de l’any 1923, estava casada amb Joan Baró i Cunill (c.1830-1918) originari de Castelló d’Empúries, germà, com ja hem dit de Manuela, primera esposa del Manuel Vicens. La parella, va tenir dos fills, Josep i Joan Bta. Baró Vicens.

Una altre dels germans Baró Cunill fou Carlos (+ c.1913), casat  primer amb les germanes Cèlia i Manuela Smith Vicens, vídu de les dues sent molt jove, i casat posteriorment amb Francisca Balart i Bonet (+ Barcelona, 12 de març de 1927). La parella no va tenir fills, i a la mort del marit, la Sra. Balart va crear una fundació a la sala d’excedents de l’hospital Clínic, fent entrega al doctor Carulla de 850 pessetes per al manteniment d’un llit durant tot un any (La Vanguardia, 5 de març de 1914). 

Els Baró Balart  també van deixar part del seu llegat a l’Hospital de Sant Pau i Santa Creu de Barcelona. L’any 1927, coincidint amb la mort de Francesca Balart, es va iniciar la construcció d’un dels pavellons més amples, format de planta baixa i pis amb nou infermeries i amb capacitat per 320 malalts. Les obres només van durar dos anys. En honor als promotors, el pavelló es va dedicar a Sant Carles i Santa Francisca. 

Francisca va morir a Barcelona a la seva casa, annexa a l’asil-convent de les monges Oblates de Bellesguart, i de les que la Sra. Balart n’era “bienhechora” fins al punt de sufragar l’any 1926 l’església de Bellesguart.

Doncs fins aquí la primera part d’aquesta història, en la qual he volgut situar al Sr. Manuel Vicens, i a la seva família directa, la que es relaciona amb el Sr. Agustí Baró, dins del context social de la Barcelona de mitjans i finals del segle XIX. 

Quina relació hi ha entre el Sr. Manuel Vicens i Ismael Smith, el gran escultor noucentista?

Hem parlat de tots els germans, cunyats, nebots... que hereden de l'àvia Rosa Montaner, però.... I la Manuela? Com és que deixa una filla fora del testament? Doncs el 5 de desembre de 1877 Manuela Vicens, de 56 anys i vídua, i davant del notari Ramon de Miquelerena, va firmar una carta de pagament al seu germà Manuel Vicens i Montaner “como heredero y uno de los albaceas de su difunta común madre Dª Rosa Montaner y Matas”. Parlen de 10.000 pessetes “en pago del legado que la memorada difunta madre D. Rosa Montaner y Matas le consignó en su calendado testamento en el número 9: “…procedente de la herencia de D. Agustín Maria Baró, de cuya distribución se halla excluida mi hija Dª Manuela, sin embargo, queriendo darle una prueba de mi maternal cariño, lego a la misma la cantidad de dos mil duros que junto con otros dos mil que recibió en el año de mil ochocientos sesenta y siete, forman la suma de cuatro mil duros, que deberían servirle de legítima”. 

A Manuela l’exclou explícitament del testament, ja que en el moment que el Sr. Baró va testar, Manuela ja era una dona casada i possiblement ja havia rebut el seu dot en casar-se. 

Però per a la nostra història, Manuela Vicens i Montaner, és molt important. 

Casada amb Pedro Juan Smith i Molas, pilot de vaixell originari de Tarragona, mort al carrer de la Mercè número 23 de Barcelona el dia 12 de gener de 1862 als 52 anys, víctima d'una anèmia. Fill del primer matrimoni de Pedro Joan Smith Catà, mariner de la Barceloneta, i de Feliciana Molas.  

La parella Smith Vicens va tenir 4 fills. Célia Smith, casada amb Carlos Baró i Cunill i morta el 5 de juliol de 1869 als 25 anys; Teresa Smith, enterrada el 28 de març del mateix 1863 als 18 anys sent encara soltera;  Manuela Smith, morta el 6 de setembre de 1872 als 25 anys, i que s'havia casat pocs mesos abans amb el vidu de la seva germana, Carlos Baró; i Victoriano Smith, enterrat el dia 14 de desembre de 1900. 

Tots ells enterrats en una tomba del cementiri antic de Barcelona, actual cementiri de Poble Nou, que adquireix Manuela el dia 20 de gener de 1863, com a “Viuda de D. Pedro Juan Smith”,nínxol en el qual el dia 1 de febrer de 1863 s’hi van col.locar les restes de Pedro Juan Smith Matas.  

Però al nínxol 515 apareix el nom de Pedro Juan Smith, i la data   de 28 de novembre de 185? (no el puc veure clar). Doncs es tracta de Pere Joan Smith Catà.


Anys més tard, el 18 de març de 1950, el nínxol va ser traspassat a Ana Maria Smith Marí, la seva néta, i el 29 de juliol de 1951 s’hi enterraba a Isaac Smith Marí, un dels nets, dels que en parlarem a continuació. 

Foto realitzada per Juan José Macías, al que aprofito per agrair-li la seva ajuda en aquesta búsqueda en un "paller". 

Manuela Vicens va morir a Barcelona els primers dies de gener de 1906, als 84 anys, havent sobreviscut als seus 4 fills. A l’esquel.la que es publica a La Vanguardia el dia 2 gener de 1906 i ens dóna com a casa mortuòria el carrer València 282 de Barcelona. Manuela va ser enterrada el dia 3 de gener al cementiri vell de Poblenou, juntament amb el seus fills:


A l’esquel.la de Manuela Vicens i Muntané (sic) publicada a la Vanguardia el dia 2 de gener de 1906, ens diuen que va morir als 84 anys, i citen a la seva nora, Mònica Marí, als seus néts, a la germana Rosa Vicens de Baró, al seu germà polític, Juan Baró, la família i a Carlos Baró, el seu gendre. 


Partida de naixement de Victoriano Smith Vicens

L'únic fill, Victoriano Smith Vicens, havia nascut el 26 d'abril de 1854 al carrer d'Isabel 2ª, número 14, primer pis, de Barcelona. Aquest, comerciant de professió, també va morir al pis del carrer València 282, on vivia amb la seva mare, la seva esposa, i els cinc fills que va tenir la parella. De Victoriano, els biògrafs del seu fill, l'escultor Ismael Smith, diuen que va morir de pulmonia a Barcelona l’any, 1898, després de sortir al carrer, mig nu i embogit, quan va saber que Espanya havia perdut Cuba, i amb ella la fortuna de molts espanyols. Però avui ja podem confirmar que Victoriano va morir el dia 13 de gener de 1900 de "pneumonia infecciosa" i va ser enterrat el dia 14 al nínxol familiar, tal i com contra al registre civil de Barcelona. 


Registre de la mort de Victoriano Smith Vicens


Victoriano es va casar amb Monica Marí Smith (+ Irvington on the Hudson (N.Y), 24/11/1946), de Gràcia, filla del mestre d’obres Andreu Marí i Valls i de Dolors Smith i Marcet. Coincidència de cognoms? o es tracta d’un propera relació familiar? Germans? Eren cosins germans Mònica i Victoriano? Com és que a l’esquel.la publicada l’any 1906 de Manuela Vicens nombren com a nebots a Joan i Narcís Marí, germans de Mònica?  Més dubtes per anar seguint el fil.


Doncs avui dia 14 de març ja puc donar resposta al dubte del dia 2 de març, i anar una mica més enllà

Els nostres Smith procedeixen de la branca iniciada per Matias Smith, “tinent i graduat de capità de suissos al servei d’Espanya”, casat amb Magdalena Catà. El fill, Pedro Juan Smith Catà, Mariner de la Barceloneta, ja apareix l’any 1822 al sorteig “de los individuos de hombres de Mar, de la clase de útiles para el servicio de la armada naval". 

Pere Joan Smith i Catà, es casa en primeres núpcies amb Feliciana Molas, i té un fill, Joan Pere Smith Molas, casat amb Manuela Vicens. I en segones núpcies, amb Mònica Marcet, i tenen dos fills, Ernesto i Dolors Smith Marcet, casada amb el mestre d'obres Andreu Marí i pares de Modest, Joan, Alfons, Narcís i Mònica Marí Smith, la qual es casaria amb el seu cosí germà, Victoriano Smith Vicens. FRENEMMMMMMM.... però aquí tenim la resposta als dubtes que em van sorgir davant l'esquel.la de Manuela. 


I per acabar d'enredar la troca, i imaginant que es coneixien bé, l’any 1885 la Sra Dolors Smith Marcé, mare de Mònica, i cunyada de Manuel Vicens, va encarregar la contrucció d’una casa de planta baixa i tres pisos al carrer de Santa Magdalena fent cantonada amb Plaça Trilla de Gràcia, molt propera a la casa que també durant aquells anys es feia contruir el Sr. Manuel Vicens al carrer de Sant Gervasi, posterioment carrer Carolines. 

Foto de la Plaça Trilla de Gràcia. A l'esquerra de la foto, la casa més tocada pel sol, i que encara es conserva actualment, hi vivia la família Marí.
La parella formada per Victoriano Smith i Mònica Marí va tenir cinc fills, Pedro Juan, Ismael, Francisco, Ana Maria i Isaac Smith Marí. 

Així doncs, Manuela Vicens Montaner, era l’àvia de l’escultor Ismael Smith, nascut a Barcelona el 16 de juliol de 1886, i segons escrivia ell mateix, al carrer de Consell de Cent 329, tot i que als padrons de 1900 i 1905, quan el pare ja es mort, els germans Smith, i la seva mare, viuen al carrer de València 282, quart pis, juntament amb la seva àvia Manuela. 


Ismael Smith treballant en una de les seves obres.
El Sr. Manuel Vicens, va ser oncle d’un dels grans escultors catalans, Ismael Smith Marí, nascut l’any 1886, coincidint amb els anys de construcció de la casa del carrer de Sant Gervasi de la Vila de Gràcia, projecte encarregat a un jove, i encara bastant desconegut arquitecte, Antoni Gaudí Cornet, el qual havia obtingut el títol l’any 1878. Gaudí presentà el projecte a l’Ajuntament de Gràcia el dia 15 de gener de 1883, unes obres que s’iniciarien poc després tot i que s’allargarien fins l’any 1888. 

Però aquesta és una altra història... plena de noves històries en les quals la principal protagonista és ja la seva segona esposa, Dolors Giralt Grífol.

Segona etapa. La parella Vicens-Giralt i la casa de Gràcia.

Com ja hem dit, Manuel Vicens es va casar amb Dolors Giralt i Grífol, filla de Mariano Giralt i Josefa Grífol, família procedent de la població d’ Alella, el 18 de maig de 1874 a la parròquia de la Puríssima Concepció de Barcelona. 

A la mort de Rosa Montaner i Matas el 29 d’agost de 1877, Manuel passa a ser el propietari de la finca de Sant Gervasi que havia estat propietat del Sr. Agustí Baró, i on any més tard, entre 1883 i 1888, es construeix la  casa coneguda i estudiada Casa Vicens. 

L’any 1883, quan Manuel encarrega la casa a Antoni Gaudí, la parella Vicens Giralt no tenien fills, tot i que pel que declara ella en un testament de 1882, on parla de testar a favor  de futurs fills “Lego también a casa uno de mis hijos que tal vez tendré en el día de mi fallecimiento”, no ho descartaven, i menys pensant que ella està a la ratlla dels 30 anys. Tot i això el projecte d’habitatge que encarreguen no és excessivament gran. 

Casa de planta soterrada amb cuines i habitacions per servei, planta baixa amb el saló principal amb sortida a la terrassa porxada, la saleta coneguda actualement com el fumador, de la qual en parlaré més endavant, i el primer pis amb bany, dormitori principal, i dues  petites habitacions. Tot això, amb un gran jardí presidit per una magnífica cascada, construcció també dissenyada per Gaudí i que va ser la protagonista d’un fet desgracia ocorregut uns anys més tard i del que també deixo per més endavant. 



Pel que fa a les “demandes” del Srs. Vicens a l’hora de triar la decoració del seu habitatge, podem pensar que tot aquest esclat “vegetal” que es converteix en el veritable protagonista de la casa és fruit de Gaudí, tot i que no podem negar la passió que el Sr. Vicens tenia per l’art tal com queda indicat a la Ilustración Artística el 10 d’agost de 1881, quan es publica la reproducció d’un quadre titulat “Idili” de Francesc Torrescassana, que representa un dels Idilis de Teòcrit. Al setmanari es diu que “forma part aquesta apreciable composició de la selecte y numerosa galería de quadros de D. Manuel Vicens y Montaner y lo grabat es degut al burí del nostre particular amich senyor Perez Martínez” (sic). 

Gravat del quadre Idili, propietat de Manuel Vicens.

Així doncs, fa l’efecte que una de les condicions que el Sr. Vicens fa posar a Gaudí va ser la d’integrar a la casa de Gràcia, i especialment al menjador principal, la col.leció d’obres que atresorava del pintor Torrescassana, peces que es trobem perfectament emmarcades i integrades, amb marcs fets a mida, al menjador principal de l’habitatge. I podem creure que la passió només era del Sr. Vicens i no de la seva esposa, ja que quan aquesta, anys més tard, ven la casa al Sr. Jover no s’emporta els quadres que el seu marit havia col.locat en  el menjador i en diverses estances, ni les dues magnífiques escultures, obra d’Antoni Riba i Garcia (Tortosa, 1859- Barcelona, 1932), figures que encara avui es poden veure allà i que ens porten a parlar de l’excel.lent relació entre l’artista, que esdevindria col.laborador de Gaudí en altres obres, i el Sr. Manuel Vicens i esposa. 

Fotografia del saló principal de la Casa Vicens quan ja era propietat dels Jover. Es poden veure els quadres de Torrescassana i una de les dues escultures de Riba,  situades en el seu lloc original, sobre les portes. 

Petit incís que ens porta de nou al barri de Sant Just, i especialment al carrer Baixada de la Presó on ja hi tenim els Baró, els Gaspar, els Vicens i als que hi afegim els Bracons, família d’Adela Bracons Casablancas (1893-1937) la qual vivia amb els seus pares en aquest carrer, també conegut de la Llibreteria. 

Retrat d'Adela Bracons, realitzada per Antoni Riba

Adela Bracons es va casar amb l’escultor Antoni Riba el 24 de novembre de 1885 a la parròquia de Santa Anna de Barcelona. La parella va tenir quatre fills, Mario, Antoni, Carles, que esdevindria el conegut poeta, i Rosita, fillola de la Sra. Dolors Giralt, i a la qual aquesta va deixar-li en el testament 10.000 pessetes en herència. 

Retrat de Rosita, fillola de la Sra. Vicens.

Deixo aquí el tema de l'escultor Antoni Riba pq li dedicaré una entrada individual d'aquí uns dies, ja que considero que és un artista molt important d'aquells que passaran per la història de l'art català sense fer cap soroll. 

Finalment la parella Vicens Giralt no va tenir fill biològics, però van acollir i adoptar una nena, la Juana Peña Medina, la qual havia quedat orfe de pares, juntament amb els seus germans, durant els terratremols que van tenir lloc a Andalusia a principis de 1885. Heribert Mariezcurrena va adoptar l’altre germà, tal i com s’explica a La Ilustració Catalana del 31 de gener de 1885 i a La Vanguardia del 28 de gener de 1885 publiquen:

“De los dos huérfanos que procedentes de Alhama han llegado a esta capital, el uno es una niña de 5 años que ha sido adoptada por los consortes doña Dolores Giralt y don Manuel Vicens y Montaner, y se llama Juanita Peña y Medina. Su hermanito, de 10 años, se llama Antonio y ha sido adoptado por doña Flora Roger y don Heriberto Mariezcurrena. Queda en Granada otra hermanita de 7 años, llamada Feliciana, la cual está al cuidado de un tío que mantiene a seis hijos propios y tres de un hermano suyo, víctima del terremoto. Los citados tres hermanos huérfanos pertenecían a una honradisima familia jornalera, y se salvaron milagrosamente por haberse partido la casa, desplomándose la parte delantera de la misma, y no la posterior donde ellos dormían. Son robustos, gozan de buena salud y por su vivacidad y cariño se hicieron simpáticos desde luego a los que fueron a recibirlos”.  

A La Ilustración del 22 de febrer de 1885 es publiquen diversos gravats realitzats sobre fotografies del derruit poble d’Alhama, i en un d’aquests gravats es veuen les restes de la casa del número 58 de “la calle de la Cruz, donde vivían los huérfanos venidos a Barcelona.”


Així doncs, en aquella casa de conte per fi hi viuria una nena... tot i que pocs anys. 

El senyor Vicens, malalt i al llit, va testar el 26 d’abril de 1895. Tenia 59 anys i va morir dos dies més tard, el 29 d’abril de 1895 a la seva casa del carrer de Sant Gervasi 24 i 26, de Gràcia, des d’on va ser traslladat al dia següent al cementiri antic. El funeral va tenir lloc el 20 de maig a la parròquia de Sant Joan de Gràcia. Com a hereva universal va deixar la seva esposa Dolors Giralt, de 42 any aquell 1895, i en cas de que aquesta morís, a la filla adoptiva dels dos, la qual va obtenir els cognoms de la mare, passant-se  a dir Joana Giralt Grífol.  

Plaça de Vallvidrera on el Sr. Vicens i tenia una casa.
El testament del Sr. Vicens és molt extens. Dos inventaris ens enumeren accions, actius, passius i les seves propietats immobiliàries com la mateixa casa de Gràcia, l’edifici que ja havia heretat del Sr. Baró al carrer Jaume I, just davant de la Baixada de la Presó, una altra casa al carrer de Sant Ramon, un terreny a Sant Cugat, un gran terreny a Vallvidrera, població on el Sr. Vicens ja hi tenia una gran casa des de feia anys, i on s’hi havien realitzat importants actes socials. com per exemple el dinar que, durant el mes de maig de 1884, es va obsequiar a l’escriptor del Rossellò, Mr. Justin Pépratx (Ceret, 1828- Perpinyà 1901), durant la seva estada a Barcelona. Just aquell any Pepratx acabava de traduir al francès el poema de Jacint Verdaguer, La Atlàntida

A La República del 18 de setembre de 1888 es publica una crònica de l’estada de Pi i Margall a Barcelona, i de la festa que se li va preparar a Vallvidrera, i es deia que el Sr. Pi veuria “el desfile”  des de la terrassa de la “magnífica finca de Manuel Vicens” a la plaça de Vallvidrera. 

Ala mateixa La República del dia següent, 19 de setembre, llegim: 

“El Sr. Pí y Maragall y sus compañeros ocuparon sus correspondientes coches y dirigiéronse a la plaza de Vallvidrera. 
Esta, lo propio que la carretera, estaba completamente llena de una multitud que al ver al Sr. Pi prorrumpió en aplausos y vítores. Los organizadores de la comitiva ocuparon sitio en la especie de terraza que el Sr. Vicens había puesto a su disposición.”.

Gravat de la visita de Pi i Maragall on podem veure la casa del Sr. Vicens
a la imatge inferior on ens representen el "desfile" i la comitiva a la terrassa. 

Gaudí va passar temporades a la casa dels Srs. Vicens a Alella? És una història real o fruit de la tradició local?


A Alella hi ha una plaça dedicada a Antoni Gaudí, i una casa de poble amb una placa a la façana on es diu que l'arquitecte Antoni Gaudí hi va passar temporades, convidat pels seus amics i clients, els Vicens. Unes afirmacions que es basen en els records  d'Antonieta Giralt, una parenta de la Sra. Vicens, recollits durant els anys cinquanta del segle XX i que he pogut trobar gràcies a l'amabilitat i disposició del Sr. Almuzarra, soci dels Amics de Gaudí, que em va fer arribar el llibre Gaudí i Alella. 125 anys després. El que sí que tenim clar és que l'any 1883 Gaudí va dissenyar un altar per a la capella del santíssim de l'església de Sant Fèlix d'Alella, projecte que finalment no es va realitzar però del que es conserva el dibuix original de l'arquitecte. 


Sobre la casa "d'estiueig" dels Vicens a Alella en tinc molts dubtes.  

A l'inventari  fet el 30 de juliol de 1895 la Sra. Giralt declara:

 “que según sus notícias su difunto esposo Don Manuel Vicens y Montaner, poseía una casita de escasa importancia en el termino municipal de Alella, partido de Mataró, cuya finca, empero, no puede incluir en este inventario por no haber encontrado los títulos de propiedad ni otros antedecentes para la oportuna descripción, reservándose efectuar en su día la conveniente adición de inventario….”.

Així doncs, el Sr. Vicens tenia una casa a Alella, però la seva esposa, filla d’Alella, no sap ni on està situada, ni com és la casa. 

Que el Sr. Vicens tenia possessions a Alella ens ho deixa clar el Semanario de Mataró del 20 de juny de 1891 on es publica el següent anunci judicial:

“En virtud de lo dispuesto por el Sr. Juez de este partido en mèritos de las diligencias sobre pago de costas procedentes del interdicto de D. Manuel Vicens contra D. Jaime Jacas; se saca a subasta la mitad de una casa que pertenece en común y pro-indiviso a dicho Jacas y a su mujer que radica en Alella y barrio de Gurri, de número 48, constando de bajos y primer piso, con un pequeño patio, y agua de pozo, linda a Oriente con Miquel Colomer y Jacinto N.,  al Norte con D. Ginés Nirell, a Mediodia con D. José Arenas y D. Manuel Vicens y a Poniente con D. Ginés Nirell de valor la totalidad de dicha finca mil setecientas cincuenta pesetas sin deducción de cargas”. 

Aquesta propietat es pot referir a una de les cases de la Riera, actualment coneguda com cal Noiasso que va passar de Manuel Vicens a la seva esposa Dolors, i a la mort d'aquesta, a la filla Juana, tal i com consta a l'escriptura de compra venta entre Juana i el nou propietari, Francesc Homs, conegut com el Noiasso, transacció que va tenir lloc l’any 1922.

I la casa del carrer de Dalt, actualment Anselm Clavé 34, on suposadament hi va passar moltes temporades el Sr. Gaudí entre 1881 i 1889? Aquesta casa del carrer de Dalt era del Sr. Vicens i la seva esposa no sabia on situar-la, tot i passar-hi els estius? I els mobles que suposadament hi havia a la casa d’Alella, com el moble raconer amb les inicials DG, de Dolors Giralt, i la llar de foc, amb les inicials MV, de Manuel Vicens, els havia dissenyat Gaudí per aquesta casa que la Sra. Vicens no sap on situar? I si la casa que no sap situar era la de la Riera, com és que aquesta casa del carrer de Dalt no surt a l’inventari de possessions? 

    

Moble cantoner dissenyat per Gaudí, amb les inicials DG a la porta. Actualment és propietat de la família Borrell Carrió, descendents dels Vicens. Les fotografies les he tret del llibre Gaudí i Alella. 125 anys després publicat pels Amics de Gaudí l'any 2008.

Possiblement aquest dos mobles es trobaven a la casa de Gràcia, i la Sra. Vicens, quan a la mort del marit deixa la casa, o quan l’any 1899 la ven al Dr. Jover,  els decideix traslladar a la seu nou habitatge al carrer de Provença, convertint-se en mobles que aniran passant de generació en generació. A l’inventari de mobles que fa a la casa familiar, l'actual casa Vicens, el 30 de maig de 1895 es van descrivint els mobles que hi ha a cada estança: rebedor, menjador, a la cuina, a l’habitació principal, on dormia el matrimoni en dos llits separats i on hi havia un escaparate amb la imatge de la Verge dels Dolors. Una altra habitació, la de la nena, amb un llit, un saló amb cadires, sofàs i un mueble llamado secreter

Pot ser el secreter aquest moble de raconer? I em crida l’atenció que enumeren totes les robes velles i utilitzades, camises, levites, llençols…. i no diuen res dels molts quadres i de les escultures que decoraven la casa, demostrant el poc interès que la Sra. Vicens tenia per aquestes peces d’art, les quals no va dubtar en deixar-les al seu lloc quan ven la casa al Dr. Jover. 

Doncs seria lògic que aquests dos mobles tan personals, passessin a la mort de Dolors Giralt a la seva filla, la qual estava casada amb Francesc Álvarez i Montaner,  farmacèutic d’Alella entre 1887 i desembre de 1924, quan mor. La parella va tenir dos fills, Josefa, casada amb Salvador Borrell i que vivien a la Ronda Sant Pere de Barcelona, i Manuel, aquest també farmacèutic i que va seguir amb el negoci del pare a Alella, passant llargues temporades amb la família a la casa del carrer de Dalt. L’any 1931 es va vendre la farmàcia, instal.lant-se a Barcelona on morirà el 16 de maig de 1940.

Manuel i Josefa Álvarez Giralt, i els seus descendents, van mantenir durant anys vincle amb Alella i els dos mobles van decorar la casa del carrer de Dalt fins que la família va vendre l’edifici a uns altres propietaris, emportant-se de nou els mobles de Gaudí. Actualment el moble raconer encara està en mans dels hereus de Vicens i la llar de foc es pot veure a la Casa Vicens de Barcelona. 

Tornant al Sr. Manuel Vicens, queda clar que aquest no sols no es va arruïnar, sinó que va saber conservar el gran patrimoni que li va deixar en herència, via la seva mare, el Sr. Agustí Baró, ampliar-lo i convertint-se en un home influent de Barcelona, soci de personalitats com Eusebi Güell i Antonio López, els quals durant aquells vuitanta del segle XIX també havien encarregat obres a Antoni Gaudí, com per exemple el Capricho a Comillas, un edifici que en molts punts ens recorda a les opcions constructives i decoratives que trobem a la casa Vicens de Barcelona. 

Tercera etapa. La mort del Sr. Manuel Vicens i els "misteris" de la casa de Gràcia.

Però a la mort del Sr. Vicens aquell 29 d’abril de 1895, la casa va ser abandonada per la seva esposa, la qual va decidir traslladar-se a viure a la casa del mossèn de la parròquia de Sant Joan Baptista de Gràcia, un fet que anys més tard serviria per atiar encara més el foc en el cas que es va conèixer com “El misteri de Gràcia”, un fet luctuós que va esdevenir en un “culebrot” molt seguit a la premsa del moment. 



A finals del mes d’octubre de 1898, a la gran cascada del jardí de la casa dels Sr. Vicens moria ofegada una nena de 22 mesos, Ramona Domènech Tarragó, la filla dels “porters” de la casa, parents de la Sra. Vicens. 

El trist esdeveniment hauria passat com a tal, si no fos per totes les “rareses” que envoltaven l’edifici i els seus propietaris. Podem pensar que l’originalitat de la casa dels Srs. Vicens no va passar mai desapercebuda pels veïns, una “raresa”, que si la sumàvem a la decisió de la viuda Vicens de viure amb el capellà, va donar molt a parlar…. Persones “rares”, que vivien en cases “rares” i que….. feien actes “rars” com abusar i assassinar una petita nena? Doncs ja tenim tots els ingredients pel que va succeir durant aquells dies a una Barcelona convulsa amb falta de distraccions, ja que si llegiu aquests articles us adonareu que no existia temps material, des de la darrera vegada que es veu la nena viva fins que la troben morta, de passar tot el que se suposa que va passar en aquella casa. Però tot i això, el mossèn Llanas, el qual tampoc es salva de les crítiques a la seva persona i al seu físic, va passar unes hores a la presó acusat de fets molt greus. I la Sra. Dolors Giralt viuda de Vicens, va estar en boca de tot Barcelona, convertint-se en col.laboradora i encobridora de la mort de la nena, i fins i tot es va posar en dubte la causa de la mort del seu marit, el Sr. Vicens,  proposant-se públicament desenterrar el cadàver d’aquest…. Però clar, que es podia pensar d’unes persones que havien encarregat una casa tan “rara”?

A El Diluvio dels dies 24 al 29 d’octubre de 1898 trobem llarguissims i molt crítics articles sobre el cas on podem llegir coses com aquestes del dia 25: 

“(…) Dijimos que la dueña de la casa-torre señalada con el número 24 en la calle de San Gervasio, del barrio de Gracia, hacia algun tiempo que no vivía en la casa por mor de la superstición, fundada en que aquellas paredes eran la causa de todos sus males. Efectivamente, la noticia es en parte cierta; la propietaria, doña Dolores Giralt, no vivía en la casa desde la muerte de su difunto esposo, don Manuel Vicens; pero ¿saben ustedes cuál es la causa? Pues es muy sencilla; esta señora siente, por lo visto, un desmedido fervor religioso, y no pudiendo resistir la espantosa soledad en la que dejara su difunto, determinó vivir en compañía y decidió domiciliarse nada menos que en la mismísima casa rectoral del párroco de la iglesia de San Juan, sugeto que ya en vida del marido frecuentaba con asiduidad la torre de la calle de San Gervasio. 
El párroco en cuestión se llama Francisco Llanas, tiene 49 años y es natural de Vich. Su estatura es regular, delgado, de color rubio con tendencia a rojo, y en su cuero cabelludo se observan clapas depiladas que recuerdan las de la perlada tonsurante. El conjunto, resulta un hombre de aspecto poco agradable. 
La dueña de la casa-torre, ya hemos dicho que se llama Dolores Giralt, tendrá unos 48 años y es alta y buena moza. No puede argüirse que la Dolores vivera con el párroco Llanas en calidad de majordona, puesto que a dicho pater le sirve una hermana suya llamada tambien Dolores, conocida por la Dolorasa, y la ya famosa Dolores, la amiga del padre Llanas, tiene tambien por su cuenta una criada. (…)”


Cascada de la Casa Vicens on va morir la nena
Un dels diaris que van seguir més el cas, i potser amb una tendència bastant de “premsa groga”, va ser La Publicidad. Al diari del dia 24 d’octubre de 1898 es publica una llarga crònica que sota el títol “¿Se trata de un crímen?”, repassa i revisa, aquest desgraciat accident. Però també és interessant el cròquis que publiquen per explicar el lloc exacte del gran jardí de la casa propietat de la vidua del Sr. Vicens, “que ya no la ocupa”,  on es va trobar el cos de la nena morta.



Altres dades que ens dóna l’article: “Se dijo, a raíz de este asunto, que dicha torre fue abandonada por su dueña en vista de las desgracias de familia ocurridas en la misma, habiendo ordenado de un modo determinante que nadie permaneciera en ella.”

Però al diari el tema li interessa, i el dia 26 d’octubre en torna a publicar un nou article, El misterio de Gracia.  Es torna a parlar de com, quí, quan, etc... sobre la mort criminal o accidental de la nena, però al final del llarg text apareix aquesta frase: 

“Esta mañana se ha dicho que hay autoridad que opina que debe exhumarse el cadáver de D. Manuel Vicens, marido de D. Dolores Giralt, para hacer la autopsia. Dudamos que esto pueda realizarse por cuanto dicho señor hace ya algunos años que dejó de existir y de su cadáver debe hallarse completamente descompuesto”. 

El 29 d’octubre del mateix 1898 a La Campana de Gràcia es torna a publicar “El Misteri de Gràcia” un llarg article en el que ens donens moltes dades sobre la família Vicens -Giralt i les seves “desgràcies”. 

“Tothom que haja passat alguna vegada pel carrer de Sant Gervasi (Gràcia) de fixo que s’haurà fixat en la casa-torra que porta’l número 24. És un edifici original, de líneas y massas molt fantàsticas, cubert exteriorment de dalt a baix de rajola de València. És obra del arquitecte Sr. Gaudí, que’l trassà per encàrrec de D. Manuel Vicens. Vivia aquest allí ab la seva esposa Dª Dolores Giralt y una nena que s’haivian afillat, procedent d’Almuñécar, quan els terremotos de Andalucía. Si no recordo mal el notre amich Sr. Mariezcurreba avuy difunt, que aná á Andalucia a treure vistas fotográficas, sigué l’encarregat de portarlos la indicada nena, la que contará avuy uns disset anys. 
Morí fa fos o tres anys ‘l Sr. Vicens y poch temps després la viuda ab la seva afillada abandonavan la casa, passant a habitar la rectoróa de Sant Joan.  Una amistat íntima els unía ab lo rector mossen Francisco Llanas, qui ja en vida del marit freqüentava molt la casa. La circunstancia de haverse ’n anat ekkas a viure en la seva companyía dóna pabul a tota mena de murmuracions, havent ocasionat principalment el rum-rum de que n’ha anat plé tot Barcelona, ab moriu de haver ocorregut el dijous de la setmana passada un succés desgraciat y estemadament misteriós. 
Vivía en una dependéncia de la casa de la Sra. Giralt viuda de Vicens, al objecte de custodiarla y cuidar el jardí una família pobre, parenta de la propietaria, y composta de marit, muller y tres criaturas. Una d’ellas no contava mes que vintidós mesos, la qual, a la tarde del indicat día sigué trobada ofegada dintre de un sortidor. Se’n adoná l’ primer, un su germanet de cinch anys: el pare era al traball y la mare estava rentant en un safreig situat en la mateixa finca.

Primer misteri: ¿Cóm una criatura de 22 mesos havia pogut enfilarse per la barana del sortidor y precipitarse dintre de l’aygua?

La mare la tragué dels sortidor, demaná ausili, ’s practicaren tota mena d’esforsos pera ferli expelir l’aygua que s’havia dragat, y un metje que l’examiná la doná per morta. Pero notá ab gran extranyesa que en certs paratjes del cos de la pobre criatura s’hi notavan senyls sospitosas que semblavan indicar que havia sigut objecte de una violació. Né doná part al jutje, ‘ls metjes forenses practicaren l’autopsia del cadáver,u segons sembla corfirmaren plenament las sospitas manifestadas en primer lloch pel seu comprofessor. 

Segon misteri: ¿Quí era l’infame que podía haver comés un delicte tan monstruós?

A la torre no hi havñia entrat visiblement cap persona forastera: ni la mare, ni’ls nens, per ser de la familia’s podeia creure aque hageussen pogut abusar de la pobre nena. ¿A quí doncsh atribuhir la comissió de un crim tan brutal?
La opinió vivament excitada feu recaure algunas sospitas sobre mossen Llanas: respecte á la seva vida privada se’n contavan de verdas y de maduras, y partint del principi de que la mestressa de la torre viu en la seva companyía se sentá l’hipótessis de que ell podía tenir la clau del edifici, entranthi y sortintne quan li convingués, de manera que se’l senyalá lo bastant, perqué ‘ls tribunals de justícia procedissen á la seva detanció, la cual s’efectuá ‘l diumenge. 

La noticia de qu’estava detingut contribuhí a aumentar mes y mes la excitació y la curiositat del públich. Se parlá, no sabém ab quin fonament de las declaracions que se suposa havía prestat; se digué, ignorem ab quins motius, qu’en elaas havía incorregut en certas contradiccions; y quan el jutje municipal de Gracia que havia comensat l’instrucció de las diligéncias, enviá junt ab ellas al detingut al jutje de primera instancia, no va faltar qui observés que mossen Llanas no havía sigut objecte de rigurosa incomunicació , que la gravetat de la causa semblava imposar, y que s’observa en altres cassos de menor trancendéncia…. principalment quan el detingut no es un sacerdot. 

Pero, en fí, sigan las que vulgan las visitars que vá rebre y las gestions qua á favor de la comunicació va ser possible practicar, el fet es que poch ans de terminar las 72 horas que marca la lley per elevar á presó la detenció de un ciutadá, lo recotor de Sant Joan, sigué posat en llibertat per auto del jutje instructor.

No volém reproduhir els comentaris á que doná lloch aquesta mida, puig respectem sepre las decisions de la justícia. Lo que no podém admetre es l’actitut de certs periódichs ultramontans, que’s mostran ayrats contra la opinió y contra una part de la prempsa , per haverse ocupat de mossen Francisco Llanas, en la forma que van ferho. Aquests piadosos degensors dels ensotanants, si tinguessen per ells verdader interés, haurian de aconsellarlos que portessin una vida exemplar y recatada que no pogués donar lloch may a certa clase de sospitas. Aixís, per exemple, si el rector de Sant Joan tingués a Gracia la fama de home virtuós que’ reverent Sr. rodó tenía a Sant Martí de Provensals, fins entre las personas mes lliures de preocupacions religioses, ningú l’hauría fet objecte de certa clase de sospitas. La circunstancia de fer vida comú ab la mestressa de la torra ahont ocorregué la mort de la beba, y altras particularitats que’s contan respecte a la seva conducta sacerdotal y privada, es lo que li ha valgut principalment el disgust que acaba de passar.

De totas maneras ab la llibertat del rector de Sant Josep no vá desapareixer el misteri de la mort de la pobre nena. Dimecres al vespre se suposava que una dóna s’havia prestat a declarar que a fí de fer expelir l’aygua a la criatura ofegada, li havia introduhit un embut en certas parts del cos, produhinli ab aixó las senyals que havían notat els metjes. Aquests prodrán apreciar la verosimilitut de aquesta alegació, y ‘l jutje instructor podrá medir la seva certesa. Medis te suficients per aclarar l’assumpto.

De totas maneras l’opinió pública, vivament excitada necessita explicacions, y es de creure que ni li serán negadas, a fi de que si realment hi ha hagut crim, se descobreixi y’s castigui al que resulti cumplable, mentres que si’s tracta sols de un accident desgraciat, se sevaneixi definitivament la mes petita sobre de sospita. R. (sic.)”

Quarta etapa. Nou propietari i ampliació de la casa. 

Després de tot aquest drama, l’any 1899 la Sra. Vicens va decidir vendre la casa al Doctor Antoni Jover Puig (1860-1930), metge català que feia anys que residia i treballava a l’Havana, Cuba. Però tot i això tenia previst tornar algun dia a Barcelona, i per aquest motiu va comprar la casa, on els primers anys hi van viure uns porters i els seus fills. 

Al padró de 1910, al carrer Carolinas 24, torre hi consta el senyor Antonio Jover Puig, de 55 anys, solter i metge, i en una cèdula diferent, però a la mateixa direcció, la família de Pedro Durán Pla de 59 anys i de “San Juan de Orta” i d’Ana Castellanos Ascala, de 53 anys de Gràcia, porters de la finca, que viuen amb els seus tres fills, l’Angelina, de 29 anys i modista; en Jaime, de 19 anys i escultor; i la Maria, de 16, on per professió posa “nada”. 




Així doncs, de nou un escultor té una forta relació amb la casa Vicens. El fill  dels porters eren Jaume Durán Castellanos (Barcelona 1891-1983), escultor i professor de l’Escola de Bells Oficis de la Mancomunitat i a l’Escola del Treball de la Diputació de Barcelona. Es va formar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i al taller del seu oncle, l’imatger Miquel Castellanos Garich (+1932), va ser deixeble de l’escultor Esteve Monegal i va realitzar un viatge d’estudis amb una beca a Florència.



Una de les seves obres més conegudes és l’homenatge al.legòric del Montseny a la Plaça Catalunya, el monument a l’aviador Duran als jardins de Montjuich (1928); o les 4 escultures de la façana del Palau Casades, seu del Col.legi d’Advocats de Barcelona, que representen Ramon Berenguer IV, Sant Ramon de Penyafort, Sant Oleguer i Alfons X el Savi. 

Però tornem al Sr. Jover, que em sembla que ja no podeu més de llegir. Amb la independència de Cuba l’any 1899 Jover torna a Barcelona i compra la casa Vicens, tot i que els seus viatges a Cuba són constants fins al punt de ser en aquesta illa on neixen els seus fills. Els dos nois, Antonio i Gaspar, metges, i Mº de la Paloma i Fabiola. A la tornada definitiva de la família a Barcelona l’any 1924, s’adonen que la casa dissenyada per Antoni Gaudí els hi és petita, i encarrega l’ampliació i adequació d’aquesta a l’arquitecte Joan Baptista Serra Martínez, el qual l’any 1925 realitza el projecte de casa que coneixem actualment, com a mínim exteriorment, així com la Font de Sant Rita que durant anys va estar situada al jardí de la casa, un jardí que va desaparèixer durant la segona meitat del segle XX sota els grans edificis que actualment trobem al carrer Pricep d’Astúries amb carrer Carolines. 

Font de Santa Rita, actualment despareguda.

Fou durant els anys que la casa passa a mans del Sr. Jover que la decoració d’algunes estances es transformen en espais arabitzats, com per exemple la que es coneix com a sala del fumador, fotografiada l’any 1936 pel Sr. Mas,  i que es conserven a l'Arxiu Mas de Barcelona, unes imatges que s’han fet molt famoses i que han servit per donar una idea equivocada de la decoració ideada per Gaudí, ja que possiblement aquest “fumador”, era “simplement” la sortida al jardí del Sr. Vicens, un espai ple de vegetació que l’arquitecte vol reproduir dins de l’habitatge…. i que té poc a veure amb la utilitat i la decoració que posteriorment li donaria el Sr. Jover amb sofàs i làmpares d'estil àrab, la qual encara podem veure actualment en aquest lloc. 



Així com també va modificar la terrassa del pis principal, per convertir-lo en aquest salonet. 


O com van decorar amb estil àrab les sales de l'annex nou, com es pot veure en aquesta altra imatge també de 1936.


Doncs res, aquí ho deixem, amb molts noms, moltes dades, masses idees, i amb poca informació arquitectònica i artística de la casa Vicens, ja que per sort, i com ja és habitual en les obres de Gaudí, aquesta ha estat estudiada  fins al seu últim clau… però com dèiem al principi, una casa és, també, el qui, el com, el pq, el quan i el què… es va viure entre aquelles parets.

L'estudi no està complert, seguiré el tema, i com sempre, us recordo que aquest blog està per presentar el que vaig investigant, però que també està per poder rebre aportacions, acotacions, anotacions, modificacions, opinions, rectificacions.... que ajudin a millorar l'article, ja que per sort, ni puc ni vull arribar a tot. 

Ah…. i acabo l’article veien que es tracta de l’entrada 646 del blog…. de nou un cap i cua d’aquells que tant m’agraden. Darrerament he escrit poc... i us prometo que us deixo un temps per pair tot aquest "rotllo" abans de tornar a posar a prova la vostra paciència.... 

De nou, i com sempre, gràcies...


Obra d'Ismael Smith